El 1659, els regnes de França i d’Espanya van signar a l’illa dels Faisans el Tractat dels Pirineus, posant fi a una llarga guerra i fixant una nova frontera entre tots dos estats. El tractat establia que, al comtat de Cerdanya, es cedirien trenta-tres pobles a França, una xifra que calia concretar territorialment.
Aquesta concreció es va fer un any després, el 1660, a la Conferència de Ceret i al posterior Tractat de Llívia. Va ser llavors quan Llívia va quedar com un enclavament hispànic dins del nou territori francès, gràcies al fet de tenir el títol de vila i no de poble —un títol que Llívia havia rebut de l’emperador Carles V l’any 1528, i que els negociadors espanyols van saber fer valer en el moment just: el tractat parlava de cedir «pobles», i Llívia, tècnicament, no n’era un.
El resultat d’aquell matís és el que avui es pot recórrer físicament: una petita vila envoltada de territori francès per tots costats, connectada amb Puigcerdà per una carretera de pas neutral, i delimitada per 45 fites numerades al llarg de tot el perímetre.
Aquesta història —la de la frontera, l’enclavament i la memòria que se’n deriva— es pot aprofundir avui a l’Espai Fita 0, l’espai annex de l’exposició permanent situat a la Torre Bernat de So, davant del museu.
