Albarel amb escorça de cincona

Recursos

Títol
Albarel amb escorça de cincona
Identificador
00076
Data
Finals segle XVI - segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
Format
Dimensions: 10,7 cm (diàmetre màxim de la boca); 13,2 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 31,5 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir: escorça de cincona o de quina.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta pèrdua de suport a la boca i a la base, i pèrdua
d'esmalt per tota la vora superior (sembla fet expressament, potser per encaixar-hi alguna tapadora), a més d'alguns cops amb pèrdua de suport i esmalt. La policromia de la decoració està clivellada, amb pèrdues molt puntuals. S'observen restes adherides d'una substància de color marró
grogós per tota la superfície exterior del recipient.

Inscripció: "CORT / PERUVI." [Cortex peruvianus], cartel·la pintada a mà.

El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.

Cincona, o arbre de la quina, és el nom de diverses espècies del gènere Cinchona. Va arribar a Europa cap al 1640, procedent del Perú (d’aquí el nom de Cortex peruvianus, escorça del Perú), on els jesuïtes van observar que els miners, per calmar la febre, en mastegaven la pols de l’escorça. Per aquesta raó es coneixia també amb els noms d’arbre de la febre de Loja o “pols dels jesuïtes”. El gènere Cinchona fou creat per Linneu el 1742, després de l’estudi de les mostres portades des de Perú, i inclou unes quaranta espècies, totes elles originàries de la vessant oriental de la serralada amazònica, a 1500-3000 metres d’alçada. Els jesuïtes la portaren a Indonèsia. La quina és l’escorça de la cincona, de la qual s’han extret fins a vint-i-cinc alcaloides, que són els que li confereixen les seves propietats medicinals. La seva quantitat varia segons l'espècie, la regió geogràfica de procedència, l’edat de l'exemplar i el mètode de recol·lecció. Els principals són la quinina (aïllada per Pelletier i Caventou l’any 1820 i sintetitzada el 1944), que es presenta en forma de pols blanca cristal·lina, i la quinidina. També conté principis amargs, que afavoreixen la secreció de sucs gàstrics, i tanins, que són astringents. Sembla ser que la quina groga o calissaia és la que té un major contingut en quinina. Se li van atribuir nombroses propietats (antioxidants, antisèptiques, analgèsiques, antipalúdiques, antirrítimiques, antiflogístiques, antipútrides, astringents, emètiques, eupèptiques, febrífugues, orexígenes, purgants i tòniques), per les quals es va arribar a considerar indicada en molt diverses patologies (arrítmies, afeccions febrils i doloroses, blennorràgia, hemorràgies uterines, inflamacions orofaríngies, leucorrea, malària, palpitacions, paludisme, rampes musculars a les cames i verola). Figurava en la formulació d’un gran nombre de compostos, com pólvores (astringents, antifebrils, camforades, estomacals, febrífugues, marcials, nervines o opiades), bols, cataplasmes, cerats, decoccions, electuaris, ènemes, extractes, gargarismes, infusions, locions, pastilles, pocions, vins o xarops. A dosis elevades pot provocar intoxicació.
Actualment la quina és usada principalment per prevenir i combatre la malària, i en l'elaboració de begudes refrescants, com l'aigua tònica.
Zaire s’ha convertit en el seu principal proveïdor mundial.
Conjunts de recursos
Farmacia