Flascó de iodur mercúric
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Flascó de iodur mercúric
-
00790
-
Segona meitat segle XIX - primer quart segle XX
-
Casthelaz, Bruère & Cie, Produits Chimiques et Pharmaceutiques
-
Vidre; suro; paper
-
Dimensions: 2,7 cm (diàmetre màxim); 6,4 cm (alçada)
-
París, França
-
Llívia
-
Petit flascó de vidre de color cobalt, amb el cos cilíndric, l'espatlla corbada, coll llarg i ample amb llavi gruixut, i tap de suro amb restes de lacre.
Porta una etiqueta comercial de la fàbrica de productes químics i farmacèutics Casthelaz, Bruère & Cie, de París, que també indica el producte que el recipient estava destinat a contenir: "BI-IODURE DE MERCURE" (diiodur de mercuri, deutoiodur de mercuri o iodur mercúric).
Inscripció etiqueta: "PRODUITS CHIMIQUES & PHARMACEUTIQUES / GR. 30 / BI-IODURE DE MERCURE / [...] / JOHN CASTHELAZ / 19, RUE Ste CROIX DE LA BRETONNERIE, PARIS", impresa i manuscrita.
Inscripció: "15", en relleu, a la base.
Inscripció: "LC", en relleu, a la vora inferior.
Conserva part del contingut original.
A la literatura antiga el mercuri era designat sovint com a plata líquida, argent viu o hidrargir. A la Xina i al Tibet es considerava que el seu ús perllongava la vida, curava fractures i permetia conservar la bona salut en general. A l’antiga Grècia ja s’incloïa en ungüents, i els egipcis i romans en feien cosmètics.
A partir del mercuri (Hydrargyrum) s’obtenien dos iodurs diferents: el protoiodur de mercuri (iodur mercuriós), que es presentava en pólvores de color verd grogós, insolubles en aigua i alcohol, i el diiodur o deutoiodur de mercuri (iodur mercúric), que es presentava en pólvores vermelles insolubles en aigua però solubles en alcohol. Ambdós s’usaven en forma de píndoles, pomada o tintura alcohòlica. Altres derivats del mercuri eren el sublimat corrosiu (deutoclorur de mercuri o clorur mercúric), que s’havia administrat gairebé exclusivament contra la sífilis, i els calomelans o mercuri dolç (protoclorur de mercuri o clorur mercuriós), amb el qual es feien pomades per a les afeccions cròniques de la pell, tot i que també s’emprava com a purgant i vermífug per als nens.
L’aplicació del mercuri en el context mèdic ha estat controvertida al llarg de la història, tal i com testimonia el “Codex o farmacopea francesa” (1847): “El mercurio considerado como veneno por los antiguos, se introdujo en la terapéutica por los árabes; primero contra las enfermedades cutáneas, y después contra la sífilis. Sus preparaciones se han ido introduciendo sucesivamente con ventaja en el tratamiento de una porción de enfermedades; pero en el día ocupan el primer lugar entre los medios empleados para combatir la sífilis. A pesar de los multiplicados ataques que ha sufrido incesantemente el mercurio, y a pesar de algunos inconvenientes que realmente ofrece y de otros que se le han atribuido gratuitamente y en mayor número, es sin duda alguna el medio más poderoso que poseemos para combatir los accidentes sifilíticos secundarios, y a juicio de muchos médicos es también el medio más seguro en su aplicación después de la curación de os síntomas primitivos”.
A “Historia negra de la medicina” (J.A. Palma, 2016) es fa un bon repàs històric de l’ús del mercuri en el tractament de la sífilis, malaltia coneguda com a “mal de Venus” a causa del seu mecanisme de transmissió sexual. Els metges espanyols del segle XVI foren els primers que van tractar aquesta malaltia, i ho feren amb mercuri administrat de diferents maneres, ja fos mitjançant inhalacions del seu vapor, o en ungüents per a les ferides supurades, etc. Però els efectes secundaris derivats del mercuri eren molt pitjors que la pròpia sífilis. Molts pacients patien pèrdua de dents, pústules a la llengua i la gola, problemes neurològics, i fins i tot morien intoxicats. Avui sabem que el mercuri és un metall extremadament tòxic, que afecta el sistema nerviós, el sistema immunitari, l’aparell digestiu, els pulmons, els ronyons, la pell i els ulls. El fracàs del mercuri per guarir la sífilis fou el motiu pel qual va prendre relleu el tractament amb guaiac. Com es va descobrir uns quants anys més tard, en realitat aquest darrer tampoc tenia cap efecte terapèutic contra la sífilis, més enllà de ser un potent sudorífic, però va estalviar a molts malalts els efectes devastadors del mercuri.
La sífilis esdevindria finament curable amb el descobriment de la penicil·lina per part de Fleming l’any 1928.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
