Albarel amb untura forta
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb untura forta
-
00050
-
Segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada; decoració pisa estannífera en blau i blanc
-
Dimensions: 10,5 cm (diàmetre màxim de la boca); 8,7 cm (diàmetre màxim de la base); 19 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, boca ampla, amb llavi, i repeu. La decoració és de pisa estannífera (realitzada a partir d'estany) decorada en blau a base de petites fulles de julivert, que envaeixen tota la superfície de l'objecte, exceptuant l'espai frontal reservat a la cartel·la. Aquesta darrera, disposada en diagonal, mostra el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
Completen l'ornamentació diverses línies concèntriques, al coll i a la base, i una sanefa tipus "punta de Bèrain", també al coll, pròpia de la producció ceràmica barcelonina d'influència francesa del segle XVIII.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta una pèrdua de suport considerable a la boca del recipient, i un fragment adherit. L'interior del recipient presenta incrustacions del producte que devia contenir.
Inscripció: "Untur. fortis." [Untura fortis, untura forta o ungüent de cantàrides], cartel·la pintada a mà.
Buit.
L'untura forta o ungüent de cantàrides (Untura fortis) fou durant alguns segles el remei veterinari més usat. A la publicació “Instituciones de albeytería” (Agustín Pascual, 1822) es cita “la tan celebrada y tan buscada receta de la untura fuerte, que publicó a mediados del siglo XVII Álvarez Borges, quien sin duda dio origen al uso y al abuso de esta untura, que des su tiempo hasta el presente ha sido reputada en la Albeytería como una especie de panacea o sánalo todo”. L’esmentada recepta inclou, entre altres, els següents ingredients: ungüent marcial, ungüent d’Agripa, altea, euforbi, castori, oli de ruda, d’anet, de saüc i de llorer, cera groga verge, cantàrides, el·lèbor negre i euforbi. L’autor de l’esmentada obra afirma que “(...) si alguna vez produce buenos efectos es por las cantáridas que contiene, pues sus demás drogas y compuestos o son enteramente inútiles o perjudicialísimos. Esta famosa receta es un verdadero baturrillo propio de aquellos tiempos, en que se creía que con acumular muchos ingredientes se curaba mejor”. Sembla ser que la untura forta tenia tantes receptes com farmacèutics o manescals la preparaven. A la font bibliogràfica “Novísmo cabeo o Instituciones de albeitería” (1843) es cita la següent recepta afirmant que “es la mejor que se conoce y la que mejores efectos produce”: oli comú, cera groga i pólvores de cantàrides. En aquest punt ja veiem que la fórmula s’ha desfet de tots els elements que Pascual considerava inútils, conservant l’element clau, les cantàrides (Lytta vesicatoria), insectes coleòpters polvoritzats, que li confereixen el seu poder vesicant. Es considerava que els remeis vesicants obraven internament com a revulsius, atraient la irritació de qualsevol òrgan malalt cap a la pell. Aplicats externament, provocaven la supuració d’algunes inflamacions cròniques. Calia esquilar primer la zona on s’havia d’aplicar l’ungüent, per facilitar la seva penetració a la pell. A les poques hores d’haver estat aplicat, apareixien butllofes, que esdevindrien després escares, les quals s’havien d’anar untant amb llard fresc i aigua de malves fins que es desprenien de la pell.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
