Pot amb extracte de ruibarbre

Recursos

Títol
Pot amb extracte de ruibarbre
Identificador
00765
Data
Segona meitat segle XIX
Autor
Fàbrica de productes químics i farmacèutics Merck
Matèria
Vidre; paper
Format
Dimensions: 5,9 cm (diàmetre màxim); 7,1 cm (alçada)
Procedència
Darmstadt, Alemanya
Font
Llívia
Descripció
Potet cilíndric de vidre incolor, amb la vora superior exvasada, amb el llavi gruixut, el qual permetria subjectar un fragment de paper o pergamí lligat amb un cordill prim, que era una de les maneres habituals de tapar els pots que contenien productes de farmàcia. En aquest cas no es conserva la coberta.
Porta una etiqueta comercial de la fàbrica alemanya de productes químics i farmacèutics Merck, que també indica el producte que el recipient estava destinat a contenir: "EXTRACTO DE RUIBARBO" (extracte de ruibarbre).

Inscripció etiqueta: "100 g / EXTRACTO DE
RUIBARBO / alcohol blando / E. Merck. 04:09 Darmstadt.", impresa; etiqueta: "E. MERCK DARMSTADT / EINGETRAGENE SCHUTZMARKE", impresa en relleu, a la vora inferior.
Inscripció: "100", en relleu, a la base.

Gairebé ple.

A la bibliografia farmacèutica històrica existeix força confusió entre el ruibarbre que aquí ens ocupa, el ruibarbre oriental o ruibarbre de la Xina (Rhabarbarum, Rheum officinale), i l’anomenat ruibarbre europeu, en castellà “rapóntico” (Rheum rhaponticum). La “Palestra pharmaceutica, chymico-galenica” (Félix, Palacios, 1706) intenta posar llum sobre la qüestió: “Los árabes, traduciendo a Dioscórides y los médicos griegos, confunden esta raíz con el Rhapontico, atribuyendo a la que propiamente se llama Rhabarbarum, las virtudes que los antiguos observaron en el Rhapontico (...)”. El “veritable ruibarbre” arribà a Europa durant el segle XIV per la ruta de la seda, a través de ports com Alep i Esmirna. Per tant, tot allò que apareix denominat com a ruibarbre a la bibliografia anterior a aquesta data, es refereix en realitat al ruibarbre europeu o “rapóntico”. A “Flora española o Historia de las plantas que se crían en España” (1784) es descriuen ambdues plantes, per facilitar la seva diferenciació: “Dioscórides y Galeno no conocieron esta raíz, pues confunden el Rha, o Rheum de los antiguos con nuestro ruibarbo. El Rheum de Dioscórides es menos purgante, y no tiene absolutamente los caracteres del verdadero Ruibarbo, el cual es de una substancia compacta, pesada y enjuta, o seca, amarga, fuerte y penetrante al olfato, y algo rojo por la parte exterior, de un rojo claro y amarillo azafranado en lo interior, poblado de líneas de color rojo algo obscuro, y tiñe la saliva de color de azafrán cuando se masca, o se pone en maceración, o infusión. En el Rhapontico se experimenta todo lo contrario; pues consta de substancia tenue, ligera, y que no tiene olor agradable (...)”. Per acabar, cal esmentar una altra espècie que pot portar també a confusió: el Rumex alpinus, que es coneixia com a fals ruibarbre o ruibarbre dels monjos (Rhabarbarum monachorum). Aquesta planta habita als Alps i es troba també als Pirineus catalans. La seva arrel, purgant en dosis altes, de vegades es feia passar per la del ruibarbre de la Xina o la del ruibarbre europeu. Feta doncs, aquesta diferenciació, centrem-nos en el ruibarbre oriental o ruibarbre de la Xina, que aquí ens ocupa. Segons el “Tratado de terapéutica y materia médica“ (Trousseau i Pidoux, 1847): “Según las últimas investigaciones de los botánicos el verdadero ruibarbo debería atribuirse al rheum australe (...) pero algunos creen que proviene del rheum palmatum”. Les espècies exòtiques esmentades, com el Rheum australe, que creix sobretot a l’Himàlaia, es varen intentar aclimatar a Europa, però sembla que perdien part de les seves propietats medicinals en la translació. Les arrels seques de ruibarbre que es trobaven al comerç es denominaven segons el país des del qual arribaven a Espanya. Així doncs, hi havia el ruibarbre de Moscòvia, que venia del Tibet via Rússia i era el més estimat, el ruibarbre de Pèrsia, o el ruibarbre de França, molt menys apreciat.
Se li atribuïen propietats tòniques (a petites dosis), purgants (a dosis més altes), astringents i vermífugues. Sembla que per torrefacció perd la seva acció purgant, mentre que augmenta la seva acció tònica. Se l’anomenava “panacea dels infants”, doncs es considerava un dels millors laxants per als nens. S’indicava en les afeccions de l’aparell digestiu, dispèpsies apirètiques, diarrea biliosa, disenteria epidèmica, icterícia, malalties dels ronyons i, associat als calomelans, es recomanava contra els cucs intestinals. Se’n feia extracte aquós i extracte alcohòlic, tintura simple i composta (vi), xarop simple i compost, decocció, píndoles. Els metges italians recomanaven mastegar-ne directament l’arrel.
Entrava en un gran nombre de preparacions, com l’elixir de llarga vida, l’elixir estomacal de Stoughton, l’electuari catòlic, l’electuari depuratiu, l’electuari antihelmíntic, l’opiata napolitana, la confecció de Hamech, les pólvores cordials, les pólvores digestives de Klein, les píndoles de Morrison, les píndoles antiàcides, el xarop magistral astringent, xarops vermífugs, xarops antiherpètics, la melmelada purgant, el licor de Warner o la cervesa purgant de Sydenham.
Conjunts de recursos
Farmacia