Caixa policromada amb agalles d'Alep

Recursos

Títol
Caixa policromada amb agalles d'Alep
Identificador
00041
Data
Segle XIX
Autor
Desconegut
Matèria
Fusta policromada, decorada a mà i a trepa; paper (folre); ferro
Format
Dimensions: 24,3 x 51,3 x 22,2 cm
Procedència
Desconeguda
Descripció
Caixa de fusta de cos paral·lelepipèdic, amb la base rectangular i tapa abatible a la part superior, subectada amb elements metàl·lics.
L'interior està dividit en dos compartiments mitjançant una fusta encaixada en vertical al centre (no és una peça original). Presenta la cara frontal policromada en blau cel, blanc, verd, vermell i negre. Al centre, sobre una àmplia cartel·la rectangular, hi figura una inscripció que identifica l'espècie botànica que la caixa estava destinada a contenir: agalles d'Alep, flanquejada per elements florals fets a trepa. Als quatre angles de la cartel·la també hi ha elements florals, inscrits en petits quadrats.
Les cares laterals i la tapa estan folrades amb un paper que imita les vetes de la fusta, és un afegit posterior.

Inscripció: "Galas / Alep." [Gallae Alep, agalles o gales d’Alep], policromada, cara frontal.
Inscripció: "22", manuscrita, al revers de la tapa.
Inscripció: "8", manuscrita, al revers de la tapa.

Buida.

Les agalles o gales d’Alep, nous d’agalles o agalles de llevant són excrescències que es produeixen en el Quercus infectoria, espècie de roure originària de l'Àsia Menor, per la picada de les femelles de l’insecte himenòpter Diplolepis gallae tinctoriae. Aquest insecte diposita els seus ous en les gemmes, fulles i branques tendres, provocant com a resposta defensiva de l’arbre la concentració de les seves secrecions a l’entorn d’aquests, i formant-se així l’excrescència anomenada agalla. Cap a finals de juliol, un cop l’insecte ha completat la seva metamorfosi, perfora el receptacle i s’allibera. Les agalles eren més valuoses quan encara contenien l’insecte al seu interior, per la qual cosa es solien recol·lectar a mitjans de juliol. Els romans ja coneixien les agalles, a les quals denominaren Gallae, segons Mérat i de Lens (Dictionnaire Universel de Matière Médicale et de Thérapeutique Générale, 1833) per la seva similitud amb la sarna humana.
Al mercat es podien trobar altres tipus de nous d’agalles, procedents d’espècies de roures d’Europa o de l’oest d’Àsia, però en el camp farmacèutic les més valorades eren precisament les agalles negres o agalles verdes d’Alep. Són cossos globulosos, de la mida d’una avellana, de color verd grogós o verd negrós, compactes, i pesants, que es diferencien de la resta perquè presenten petites tuberositats i arestes a la seva meitat superior, per això se les anomenava també agalles espinoses. Les agalles d’Alep són particularment riques en àcid tànnic i àcid gàl·lic, a més de contenir clorofil·la, midó, albúmina, aigua i altres elements. Aquests tanins els confereixen unes importants propietats astringents. Es feien servir en forma de decocció o infusió, en compreses, lavatives antidiarreiques, i sobretot en injeccions per detenir les hemorràgies passives i la gonorrea. Els anglesos en feien servir les pólvores torrades i barrejades amb greix, de forma tòpica, contra les hemorroides. Tot i que de manera habitual no s’administraven interiorment, la seva decocció constava com un dels antídots més eficaços per a combatre els enverinaments per opi i altres alcaloides vegetals. També, segons alguns metges, l’extracte d’agalles servia per a combatre la tènia.
Ja fora del camp farmacèutic, les agalles (barrejades amb sulfat ferrós, goma aràbiga i aigua), foren principalment usades per a preparar la tinta ferrogàl·lica, usada a Europa per escriure aproximadament des del segle V i fins al XIX. Es tractava d’una tinta molt àcida, que amb el pas del temps ha anat perforant els suports de paper, donant maldecaps als conservadors i restauradors.
Conjunts de recursos
Farmacia