Bocal amb lobèlia o tabac indi
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Bocal amb lobèlia o tabac indi
-
00358
-
Segle XIX
-
Desconegut
-
Vidre; paper; alumini; vitel·la
-
Dimensions: 6,7 cm (diàmetre màxim); 12 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Potet de vidre cilíndric, de boca ampla, amb tapadora metàl·lica de rosca.
A la part frontal porta enganxada una doble etiqueta, formada per una làmina oval de vitel·la tenyida de color verd fosc, i al damunt una làmina de paper de contorn sinuós, amb petites volutes. Aquesta darrera, que intenta imitar les dels bocals més antics de la farmàcia Esteva, presenta una inscripció manuscrita amb tinta, referent al producte que el recipient estava destinat a contenir: lobèlia o tabac indi.
Inscripció etiqueta: "Lobelia / Inflata", manuscrita amb tinta.
Inscripció: "250", gravat en relleu a la base.
Conserva el contingut original.
La lobèlia (Lobelia inflata) és una planta originària de l’est d’Amèrica del Nord (Apalatxes), on els indígenes la usaven com a succedani del tabac (d’aquí la seva denominació popular de “tabac indi”). No fou descrita per Dioscòrides. Arribà a Europa cap a principis del segle XIX.
La seva part oficinal són les summitats florides, les quals contenen lobelina, lobelanina i lobelanidina, entre altres alcaloides, i àcid lobèlic. Té propietats antiasmàtiques, antidispneiques, balsàmiques, expectorants, emètiques, diaforètiques, pectorals, sedants i vasoconstrictores. Es considerava indicada en apnees dels nounats, asma, bronquitis crònica, diüresi, emfisema, hipotensió arterial, insuficiència respiratòria (com a medicació d’urgència), tos i peristaltisme. També es va usar per a la deshabituació nicotínica, doncs té un efecte ganglioplègic (interceptor de la transmissió nerviosa simpàtica i parasimpàtica) similar al de la nicotina. Se’n feien extractes, pólvores, píndoles, decoccions, infusions, pocions (antiasmàtiques i antiespasmòdiques), tintures i cigarrets antiasmàtics. La lobelina, en forma de sulfat, s’administrava en injeccions subcutànies o intramusculars com a estimulant respiratori.
És una planta molt tòxica, que pot arribar a provocar vòmits, diarrea, hipotensió, bradicàrdia, estupor, convulsions i mort per paràlisi respiratòria. Avui en dia ja no es fa servir, a causa dels seus efectes secundaris i al seu escàs marge de seguretat.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
