Albarel amb extracte de bistorta
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb extracte de bistorta
-
00321
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 8 cm (diàmetre màxim); 12,2 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan(l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment.
Inscripció: "EXT. / BISTOrT." [Extractum bistorta, extracte de bistorta], cartel·la pintada a mà.
La bistorta (Polygonum bistorta o Persicaria bistorta), també coneguda com a llengua de bou o serpentària vermella, és una planta herbàcia perenne, de la família de les poligonàcies, natural d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord. Creix en prats humits i ombrívols d’alta muntanya, i a les fonts més antigues pot aparèixer com a dragantea. Presenta flors roses, agrupades en denses espigues terminals, i té un rizoma gruixut i carnós, de forma sinuosa, rugós, marcat amb anells anulars molt junts i gairebé inodor. Precisament el terme bistorta (“dos cops torçada”) prové de la forma d’aquest rizoma, ric en tanins i àcid gàl·lic, entre altres elements, als quals deu les seves propietats astringents i hemostàtiques. També conté molt de midó, per la qual cosa en moments de fam s’havia usat com a aliment, un cop eliminats els principis amargs mitjançant la decocció.
Era indicada en febres intermitents, diarrea, hemorràgies, disenteria, leucorrea, úlceres o hemorroides, i com a tònic digestiu. Se’n feia decocció, tintura, pólvores i extracte, i s’administrava en forma de tisanes, gargarismes, foments, locions, injeccions i lavatives. En alguns països també s’usava el suc de l’arrel fresca. Entrava en la composició del diascordi, les pólvores i espècies astringents, les pólvores restrictives, la cataplasma resolutiva forta o les píndoles antidisentèriques. Alguns autors afirmen que la seva acció astringent no és gaire enèrgica, i que en alguns casos es preferien altres substàncies molts més actives.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
