Albarel amb carbó d’esponja
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb carbó d’esponja
-
00318
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 8,2 cm (diàmetre màxim); 12,6 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir: esponja cremada, esponja calcinada o carbó d’esponja.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan(l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
El pot presenta pèrdua de suport i esmalt per tota la vora superior (sembla fet expressament, potser per encaixar-hi alguna tapadora). La cartel·la mostra pèrdues puntuals de policromia groga.
Inscripció: "SPON. / USTA." [Spongia usta o Spongia calcinata], cartel·la pintada a mà.
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
L’esponja fina (Spongia officinalis) (Lineu, 1759) és un cos mucós-gelatinós que pren formes diverses. Es tracta d’un animal marí hermafrodita, capaç de reproduir-se asexualment, per fragmentació, o sexualment. Els individus són de color gris fosc, tornant-se grocs o marrons en assecar-se. Es troba al mar Mediterrani, al mar del Carib i a les Índies Occidentals. A la bibliografia farmacèutica antiga s’indicava que calia fer servir l’esponja tal i com es treia de l’aigua, doncs al comerç es trobava blanquejada i privada de la seva primera coberta gelatinosa, tractament que destruïa els seus principis actius.
Antigament es feien servir les anomenades “pedres d’esponja”, que eren petxines comuns amb esponges enganxades. Hipòcrates les usava en algunes afeccions de la matriu, i per netejar les úlceres amb supuració. L’esponja cremada o calcinada, també anomenada carbó d’esponja, que conté iodur de calci, s’administrava interiorment per tractar les escròfules, l’escorbut, el goll i les galteres. Es rentaven les esponges, es tallaven en trossets i s’introduïen en un vas d’argila sense vidrar, que es mantenia al foc durant una hora i mitja aproximadament, augmentant la flama progressivament. Calia evitar una carbonització excessiva, que volatilitzaria el iode. A continuació el producte es deixava refredar i es polvoritzava, i se’n feien pastilles, píndoles, electuaris, etc. Amb el descobriment del iode, a principis del segle XIX (Bernard Courtois, 1811), s’entendria finalment la raó de les propietats de l’esponja, la qual cosa motivaria la seva substitució per preparacions de iode.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
