Albarel amb triaga magna

Recursos

Títol
Albarel amb triaga magna
Identificador
00258
Data
Finals segle XVI - segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
Format
Dimensions: 8,5 cm (diàmetre màxim); 13,8 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan(l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.

Inscripció: "THER. / MAgN." [Theriaca Magna], cartel·la pintada a mà.

La triaga (del grec thérion, bèstia) és un dels medicaments més importants de tots els temps, una preparació antiquíssima que constitueix el símbol de la polifarmàcia galènica. Inicialment era usada com a antídot contra verins, i posteriorment es va convertir en una panacea universal per guarir tots els mals. Es pot considerar un electuari (preparació farmacèutica de consistència pastosa) o confecció. Segons Plini, el seu origen es remunta al segle II aC. Al segle I dC la seva recepta fou reformulada per Andròmac, el metge de l’emperador romà Neró, el qual li va afegir carn d’escurçó, substituint la de llangardaix. Fou en aquest moment que es va començar a anomenar triaga d’Andròmac o triaga magna (Theriaca Magna). Es va popularitzar a l’edat mitjana i durant molts segles es va registrar a les principals farmacopees, com per exemple al llibre de la Concòrdia. La seva composició va anar variant segons l’època en nombre d’ingredients i proporció d’aquests, arribant a existir-ne més de mil receptes, des dels pocs components de l’anomenada triaga “dels pobres” (Theriaca Diatessaron), passant pels setanta-vuit de la triaga de Nicostrat, i fins a cent cinquanta. A causa del gran nombre d’ingredients exòtics que la integraven, els quals només es podien aconseguir al mercat internacional, i per la seva complexa preparació, es prestava fàcilment a adulteracions, per la qual cosa es va legislar que només poguessin preparar-la els farmacèutics, individualment, i posteriorment la seva confecció es feia col·lectivament, amb la participació de tots els col·legiats, amb un gran cerimonial i en presència d’autoritats. Durant l’època medieval s’elaborava a Venècia, i a la resta d’Europa s’havia de pagar un tribut especial per adquirir-la. A Espanya, la Congregación y Colegio de Boticarios de Madrid (origen del Colegio de Farmacéuticos de Madrid) va aconseguir el privilegi exclusiu de la seva elaboració l’any 1732.
Alguns dels components usats en determinades variants de la recepta no s’han arribat a identificar amb precisió. Entre els coneguts, d’origen vegetal, trobem opi (principal component), fusta d’àloe, aristolòquia, benjuí, canyella de Ceilan, catechu, dictam de Creta, el·lèbor, escil·la, genciana, gingebre, goma aràbiga, lliri de Florència, mirra, olíban, potentil·la, regalèssia, ruibarbre, safrà o valeriana, entre molts altres. Entre els d’origen animal destaquen la carn d’escurçó, el castori o el corall, i d’origen mineral incorporava terra sigil·lada, betum de Judea o sulfat de ferro. Totes aquestes substàncies eren dessecades, triturades i dissoltes en excipients (trementina, vi, mel, etc.).
Se li atribuïen propietats antiespasmòdiques, astringents, emol·lients, calmants i tòniques, entre altres, i es considerava efectiva en enverinaments, coagulacions, pestes i infeccions, suors, mals del cor, febres, veroles, càlculs, hidropesia, icterícia, clorosi, fluixos de la matriu, o s’usava com a fortificant. El seu ús va anar perdent popularitat durant els segles XVIII i XIX, quan el desenvolupament de la química va portar a l’anàlisi dels seus components, començant a qüestionar-ne l’efectivitat.
Conjunts de recursos
Farmacia