Albarel amb extracte de ruibarbre europeu

Recursos

Títol
Albarel amb extracte de ruibarbre europeu
Identificador
00250
Data
Finals segle XVI - segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
Format
Dimensions: 8 cm (diàmetre màxim); 12 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la policromia ocre de la decoració està clivellada, amb algunes pèrdues. La superfície exterior del recipient està impregnada en algunes zones amb una substància no determinada de color marró grogós.

Inscripció: "EXT. / RAPONT." [Extractum rhapontici], cartel·la pintada a mà.

A la bibliografia farmacèutica històrica existeix força confusió entre el ruibarbre que aquí ens ocupa, anomenat ruibarbre europeu i en castellà “rapóntico” (Rheum rhaponticum), i l’anomenat ruibarbre oriental o ruibarbre de la Xina (Rheum officinale). La “Palestra pharmaceutica, chymico-galenica” (Félix, Palacios, 1706) intenta posar llum sobre la qüestió: “Los árabes, traduciendo a Dioscórides y los médicos griegos, confunden esta raíz con el Rhapontico, atribuyendo a la que propiamente se llama Rhabarbarum, las virtudes que los antiguos observaron en el Rhapontico (...)”. El “veritable ruibarbre” arribà a Europa durant el segle XIV per la ruta de la seda, a través de ports com Alep i Esmirna. Per tant, tot allò que apareix denominat com a ruibarbre a la bibliografia anterior a aquesta data, es refereix en realitat al ruibarbre europeu o “rapóntico”. A “Flora española o Historia de las plantas que se crían en España” (1784) es descriuen ambdues plantes, per facilitar la seva diferenciació: “Dioscórides y Galeno no conocieron esta raíz, pues confunden el Rha, o Rheum de los antiguos con nuestro ruibarbo. El Rheum de Dioscórides es menos purgante, y no tiene absolutamente los caracteres del verdadero Ruibarbo, el cual es de una substancia compacta, pesada y enjuta, o seca, amarga, fuerte y penetrante al olfato, y algo rojo por la parte exterior, de un rojo claro y amarillo azafranado en lo interior, poblado de líneas de color rojo algo obscuro, y tiñe la saliva de color de azafrán cuando se masca, o se pone en maceración, o infusión. En el Rhapontico se experimenta todo lo contrario; pues consta de substancia tenue, ligera, y que no tiene olor agradable (...)”. Feta doncs, aquesta diferenciació, centrem-nos en el ruibarbre europeu, que aquí ens ocupa. El ruibarbre de l’espècie Rheum rhaponticum prové del sud-est d'Europa, i pot arribar a fer fins a 3 m d'alçada. Es conrea com a verdura perquè el seu rizoma, que li permet emmagatzemar nutrients durant l’hivern, és comestible. Conté àcid oxàlic, sobretot a les fulles (no comestibles), però també a les tiges subterrànies. A més de danyar l’esmalt dental, l’àcid oxàlic en grans quantitats pot provocar malalties del tracte pancreàtic i biliar, per això la collita, a l’hemisferi nord, no s’ha de fer passat el més de juny, perquè amb la major concentració d’àcid a mesura que la planta creix, fins i tot el rizoma esdevindria immenjable. En dosis controlades, es considerava laxant, astringent, tònic, estomacal i depuratiu, i la decocció del rizoma s’usava en catarros crònics de l’estómac i del fetge. En una de les formulacions citades a La “Palestra pharmaceutica, chymico-galenica” (Félix, Palacios, 1706), s’indica: “Échase, en lugar del ruibarbo, el rapóntico, pues en estos polvos no se necesita de simples purgantes, solo de confortantes, y lo es mucho más el rapóntico”. Del ruibarbre europeu se’n fan compotes i pastissos, sobretot a les zones on es conrea més, com ara Suècia, les illes Britàniques, Nova Anglaterra o el Midwest dels Estats Units. Ja per acabar, cal esmentar que existeix la confusió afegida de que actualment el terme rapòntic, en català, fa referència a una altra espècie: el Rumex alpinus, que es coneixia com a ruibarbre dels monjos (Rhabarbarum monachorum). Aquesta planta habita als Alps i es troba també als Pirineus catalans. La seva arrel, purgant en dosis altes, de vegades es feia passar per la del Rheum rhaponticum, per la seva semblança amb aquesta.
Conjunts de recursos
Farmacia