Bocal amb pólvores d'àloe
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Bocal amb pólvores d'àloe
-
00235
-
Segle XVIII
-
Desconegut
-
Vidre; paper; vitel·la; pergamí
-
Dimensions: 5,5 cm (diàmetre màxim de la boca); 5 cm (diàmetre màxim de la base); 10,2 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Potet de vidre més o menys cilíndric, de boca ampla i base cònica elevada.
A la part frontal porta enganxada una doble etiqueta, formada per una làmina oval de vitel·la tenyida de color blau fosc verdós, i al damunt una làmina de paper de contorn sinuós, amb petites volutes i siluetes d'elements vegetals. Aquesta darrera està lleugerament acolorida i presenta una inscripció manuscrita amb tinta, referent al producte que el recipient estava destinat a contenir: pólvores d'àloe. La boca del recipient està coberta amb un fragment de pergamí lligat amb un cordill prim (no original). Aquesta era una de les maneres habituals de tapar els pots que contenien productes de farmàcia.
Inscripció etiqueta: "Polvos / Aloes", manuscrita amb tinta.
Conserva part del contingut.
L’àloe és una planta suculenta originària de l'illa de Socotra, situada al nord-est d'Àfrica, entre Somàlia i el Iemen, que actualment té una àmplia distribució per tot el món. N’hi ha unes 360 espècies. Dioscòrides mencionà una substància purgant obtinguda d’una planta que probablement fos l’Aloe vulgaris de la botànica moderna. A la bibliografia farmacèutica històrica es citen els tres tipus d’àloe que es trobaven al mercat: l’àloe de Socotra (Aloe succotrina), que era el més valorat, l’àloe hepàtic o de Barbados (Aloe barbadensis) i l’àloe cavallí (Aloe cavallina), el més impur i usat només en veterinària. Totes les espècies tenen les fulles carnoses, amb els marges dentats, i el seu làtex s’anomena sèver. Contenen, entre altres elements, mucílags i aloïna, que és la substància que confereix a la planta el seu poder purgant. L’àloe de Socotra es trobava en masses marronoses, de fractura resinosa i brillant, vermelloses i transparents a les vores. Aquestes masses donaven lloc a unes pólvores d’un groc daurat o de color safrà, amb una característica olor balsàmica i gust amarg. En una font bibliogràfica de mitjans del segle XIX s’afirma que el veritable àloe de Socotra ja no es trobava en aquell moment en els comerços, i que havia estat substituït gairebé completament per l’àloe provinent, via Anglaterra, del cap de Bona Esperança, on es produïa en grans quantitats (probablement Aloe spicata). Les pólvores d’aquest succedani es distingien de l’autèntic perquè eren d’un groc viu.
A dosis baixes, l’àloe és tònic estomacal, colagog i aperitiu. A dosis superiors és un purgant dràstic d’efectes lents, doncs obra principalment sobre l’intestí recte. També es considerava emmenagog i antihelmíntic. Era usat en constipacions rebels, icterícia o clorosi, i contraindicat en les persones que patien hemorroides. També s’aplicava, dissolt, per a la curació de cremades. Se’n feien molts preparats, com l’elixir de llarga vida, l’electuari d’àloe compost, l’opiata mesentèrica, les píndoles estomacals o les píndoles de Fuller. L’extracte d’àloe o àloe purificat era molt usat en veterinària (àloe dissolt en aigua i evaporat). Actualment, per les seves propietats emol·lients, antiinflamatòries, antioxidants i cicatritzants, se’n fan molts productes per a la cura de la pell.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
