Flascó amb tintura de valeriana
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Flascó amb tintura de valeriana
-
00231
-
Segle XVIII
-
Desconegut
-
Vidre; paper; vitel·la
-
Dimensions: 3,8 cm (diàmetre màxim); 11,9 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Flascó de vidre incolor, amb el cos més o menys cilíndric, l'espatlla corbada, coll llarg i estret amb la vora superior exvasada, i tap de vidre esmerilat amb agafador de pastilla circular.
A la part frontal porta enganxada una doble etiqueta, formada per una làmina oval de vitel·la tenyida de color blau fosc verdós, i al damunt una làmina de paper de contorn sinuós, amb petites volutes i siluetes d'elements vegetals. Aquesta darrera està lleugerament acolorida i presenta una inscripció manuscrita amb tinta, referent al producte que el recipient estava destinat a contenir: tintura de valeriana.
La paret interior presenta restes del producte adherides.
Inscripció etiqueta: "Tintura / Valeriana" [Tinctura valeriana, tintura de valeriana], manuscrita amb tinta.
Buit.
La valeriana (Valeriana officinalis), també coneguda com a herba gatera, orella de llebre, valeriana major o valeriana vera és una herba de la família de les valerianàcies. El terme valeriana prové del llatí (“valere”, fortalesa o salut). És originària d'Europa i de l'oest asiàtic. Creix en prats baixos i arenosos, llocs humits i ombrejats, boscos i zones muntanyoses de fins a 2.000 metres d'altura. A Catalunya és una espècie força comuna als Pirineus, a la Garrotxa, a les Guilleries i al Montseny. Floreix de juny a setembre, i convé recol·lectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat, especialment en l'època d'estiu|tardor. Se'n fa servir medicinalment l’arrel i el rizoma, que donen lloc a unes pólvores de color marró clar. Quan s'acaba de recol·lectar, el rizoma és inodor, de sabor dolç, però durant la conservació desenvolupa una aroma i gust amargs. Aquesta forta i característica aroma amarga de l’arrel prové de l'àcid isoalvèric que conté.
Les seves propietats sedants es coneixen des de l'antiguitat. Dioscòrides la va fer servir per tractar la seva epilèpsia. Plini la recomanava pels espasmes de la faringe. A partir del segle XVI es va estendre el seu ús en pacients epilèptics. L’any 1912 Chevalier va descriure aquesta acció sedant de l’arrel, atribuint-la a l'oli essencial que conté. Durant la Segona Guerra Mundial fou utilitzada per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos. Històricament s'ha considerat antiepilèptica, antihistèrica, sudorífica, diürètica, antihelmíntica i emmenagoga, i s’ha utilitzat contra excitabilitat, estrès, cefalees, neurastènia, neuràlgies, epilèpsia, espasme abdominal, espasmes uterins i agitació associada al síndrome menstrual, a l'embaràs i a la menopausa. Es feia servir en pols, infusions o decoccions, extracte fluid o sec i tintures. Les seves propietats espasmolítiques, antimicrobianes i cardiovasculars han estat comprovades científicament, i actualment és indicada contra l'insomni, el nerviosisme i l'ansietat.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
