Flascó amb elixir de llarga vida
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Flascó amb elixir de llarga vida
-
00226
-
Segle XVIII
-
Desconegut
-
Vidre; paper; vitel·la
-
Dimensions: 3,8 cm (diàmetre màxim); 12 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Flascó de vidre incolor, amb el cos més o menys cilíndric, l'espatlla corbada, coll llarg amb la vora superior exvasada, i tap de vidre esmerilat amb agafador de pastilla circular.
A la part frontal porta enganxada una doble etiqueta, formada per una làmina oval de vitel·la tenyida de color blau fosc verdós, i al damunt una làmina de paper de contorn sinuós, amb petites volutes i siluetes d'elements vegetals. Aquesta darrera està lleugerament acolorida i presenta una inscripció manuscrita amb tinta, referent al producte que el recipient estava destinat a contenir.
La paret interior i el fons del recipient presenten restes del producte adherides.
Inscripció etiqueta: "Elixir / larga vida" [Elixir longae vitae, elixir de llarga vida], manuscrita amb tinta.
Buit.
L’elixir de llarga vida (Elixir longae vitae) o tintura d’àloe composta (Tinctura aloes composita) era una tintura alcohòlica composta que es feia amb àloe, genciana, ruibarbre, cúrcuma, safrà, agàric blanc, triaga i alcohol (aquest darrer en diferents concentracions, segons la font). Per a preparar-ho calia deixar macerar totes les substàncies esmentades, convenientment esmicolades, amb la meitat d’alcohol durant vuit dies. Això s’espremia i es colava, i el residu es deixava macerar amb la resta de l’alcohol durant vuit dies més, filtrant-lo de nou finalment. Es considerava tònic estomacal, purgant, aperitiu, emmenagog i antiepilèptic. Es recomanava prendre’l al matí, en dejú, o abans de menjar, contra els còlics. “La botica o repertorio general de farmacia práctica” (Dourvault, 1859) fa referència a les variacions d’aquesta recepta: “Taddei añade la quina y la cascarilla; Soubeiran y Cottereau, el azúcar, y otros autores marcan distintas proporciones. La composición, pues, de este elixir está lejos de ser uniforme”. En aquesta mateixa font s’enumeren altres preparacions similars: “Bajo la denominación de Elixir amargo, indica Spielman una preparación preconizada contra la ténia, y que en realidad solo es una variante del elixir de larga vida. El Elixir policrestes de Lentilius se parece también mucho a él. Lo mismo sucede con las célebres Gotas de Iena, cuya receta, sin embargo, no se conoce exactamente. El Elixir spina o antipestilencial solo se diferencia en que lleva doble dosis de acíbar”. A “La oficina de farmacia o repertorio universal de farmacia práctica” (1872-1878) també s’indiquen preparacions basades en aquest elixir: “Parisel reemplaza el alcohol de la fórmula de este elixir por C.S. de miel para hacer píldoras, llamadas de larga vida, plateadas. (…) Aun tenemos diferentes medicamentos purgantes que llevan el nombre genérico de esencia de vida, cuya composición se desconoce y entre quienes sobresalen el del caballero Treffenscheidt y el de Rozenweig. Pero todos ellos puede decirse que no son otra cosa que elixir de vida concentrado”. A la bibliografia històrica s’esmenta que l’elixir de llarga vida era una millora de l’antic elixir de propietat (Elixir proprietatis), el qual es feia amb tintures d’àloe, mirra i safrà. Segons la “Farmacopea matritense en castellano” (1823) aquest era estomacal, aperitiu i sudorífic, útil en l’escorbut, les malalties malignes pútrides, les febres intermitents, els cucs estomacals o la icterícia.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
