Flascó amb tintura de boldo
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Flascó amb tintura de boldo
-
00224
-
Segle XVIII
-
Desconegut
-
Vidre; paper; vitel·la
-
Dimensions: 3,4 cm (diàmetre màxim); 12 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Flascó de vidre incolor, amb el cos més o menys cilíndric, l'espatlla corbada, coll llarg i estret amb la vora superior exvasada, i tap esmerilat amb agafador de pastilla circular.
A la part frontal porta enganxada una doble etiqueta, formada per una làmina oval de vitel·la tenyida de color blau fosc verdós, i al damunt una làmina de paper de contorn sinuós, amb petites volutes i siluetes d'elements vegetals. Aquesta darrera està lleugerament acolorida i presenta una inscripció manuscrita amb tinta, referent al producte que el recipient estava destinat a contenir.
Inscripció etiqueta: "Tintura / Boldo" [tintura de boldo], manuscrita amb tinta.
Conserva restes del contingut.
El boldo (Peumus boldus) és l’única espècie del gènere monotípic Peumus, de la família de les monimiàcies. És un arbre aromàtic originari de les regions muntanyoses de Xile i Perú. També creix abundantment a les costes del Mediterrani, a les costes d’Amèrica del Nord i als Andes, en prats secs, assolellats i de clima fred. A Guatemala es coneix popularment com a limoncillo. El seu fruit, comestible, ha estat consumit, tant cru com cuit, des d‘època precolombina. Però en el context medicinal, sobretot a l’Amèrica llatina, se n’usaven les fulles, que desprenen olor a llimona quan es refreguen. Abans de l’arribada dels espanyols a Amèrica ja eren utilitzades àmpliament pels indígenes de Xile, en les malalties del fetge, càlculs renals, reumatisme i luxacions. Contenen diversos alcaloides, entre els quals destaca la boldina, un glucòsid, un oli essencial fortament aromàtic, sucre, goma, àcid cítric i àcid tànnic. Se’ls han atribuït propietats antiespasmòdiques, colerètiques, colagogues, digestives, tòniques, laxants, diürètiques i hipnòtiques. El boldo s’indicava contra les neuràlgies i les afeccions del fetge i dels ronyons (cistitis, dolors reumàtics, etc.). A principis del segle XX també es recomanava com a antihelmíntic, i s’havia usat en el tractament del paludisme. Se’n feien pólvores, extracte, tintura, xarop i vi, i s’administrava sobretot en infusions i cataplasmes.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
