Flascó amb tintura de quina

Recursos

Títol
Flascó amb tintura de quina
Identificador
00223
Data
Segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Vidre; paper; vitel·la
Format
Dimensions: 3,4 cm (diàmetre màxim): 11,6 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Flascó de vidre incolor, amb el cos més o menys cilíndric, l'espatlla corbada, coll llarg i estret amb la vora superior exvasada, i tap esmerilat amb agafador de pastilla circular.
A la part frontal porta enganxada una doble etiqueta, formada per una làmina oval de vitel·la tenyida de color blau fosc verdós, i al damunt una làmina de paper de contorn sinuós, amb petites volutes i siluetes d'elements vegetals. Aquesta darrera està lleugerament acolorida i presenta una inscripció manuscrita amb tinta, referent al producte que el recipient estava destinat a contenir.

Inscripció etiqueta: "Tintura / Quina", manuscrita amb tinta.

Buit.

Cincona, o arbre de la quina, és el nom de diverses espècies del gènere Cinchona. Va arribar a Europa cap al 1640, procedent del Perú, on els jesuïtes van observar que els miners, per calmar la febre, en mastegaven la pols de l’escorça. Per aquesta raó es coneixia també amb els noms d’arbre de la febre de Loja o “pols dels jesuïtes”. El gènere Cinchona fou creat per Linneu el 1742, després de l’estudi de les mostres portades des de Perú, i inclou unes quaranta espècies, totes elles originàries de la vessant oriental de la serralada amazònica, a 1500-3000 metres d’alçada. Els jesuïtes la portaren a Indonèsia. La quina és l’escorça de la cincona, de la qual s’han extret fins a vint-i-cinc alcaloides, que són els que li confereixen les seves propietats medicinals. La seva quantitat varia segons l'espècie, la regió geogràfica de procedència, l’edat de l'exemplar i el mètode de recol·lecció. Els principals són la quinina (aïllada per Pelletier i Caventou l’any 1820 i sintetitzada el 1944), que es presenta en forma de pols blanca cristal·lina, i la quinidina. També conté principis amargs, que afavoreixen la secreció de sucs gàstrics, i tanins, que són astringents. Sembla ser que la quina groga o calissaia és la que té un major contingut en quinina. Se li van atribuir nombroses propietats (antioxidants, antisèptiques, analgèsiques, antipalúdiques, antiarítimiques, antiflogístiques, antipútrides, astringents, emètiques, eupèptiques, febrífugues, orexígenes, purgants i tòniques), per les quals es va arribar a considerar indicada en molt diverses patologies (arrítmies, afeccions febrils i doloroses, blennorràgia, hemorràgies uterines, inflamacions orofaríngies, leucorrea, malària, palpitacions, paludisme, rampes musculars a les cames i verola). Figurava en la formulació d’un gran nombre de compostos, com pólvores (astringents, antifebrils, camforades, estomacals, febrífugues, marcials, nervines o opiades), bols, cataplasmes, cerats, decoccions, electuaris, ènemes, extractes, gargarismes, infusions, locions, pastilles, pocions, vins o xarops. A dosis elevades pot provocar intoxicació. Actualment la quina és usada principalment per prevenir i combatre la malària, i en l'elaboració de begudes refrescants, com l'aigua tònica.
Zaire s’ha convertit en el seu principal proveïdor mundial.
Conjunts de recursos
Farmacia