Bocal amb encens
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Bocal amb encens
-
00209
-
Segle XVIII
-
Vidre; paper; vitel·la; pergamí
-
Dimensions: 5,9 cm (diàmetre màxim de la boca); 5,2 cm (diàmetre màxim de la base); 10,1 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Potet de vidre més o menys cilíndric, de boca ampla i base cònica elevada.
A la part frontal porta enganxada una doble etiqueta, formada per una làmina oval de vitel·la tenyida de color blau fosc verdós, i al damunt una làmina de paper de contorn sinuós, amb petites volutes i siluetes d'elements vegetals. Aquesta darrera està lleugerament acolorida i presenta una inscripció manuscrita amb tinta, referent al producte que el recipient estava destinat a contenir: olíban, olibanum o encens. La boca del recipient està coberta amb un fragment de pergamí lligat amb un cordill prim (no original). Aquesta era una de les maneres habituals de tapar els pots que contenien productes de farmàcia.
Inscripció etiqueta: "Incienso", manuscrita amb tinta.
Conserva part del contingut.
L’olíban o encens (Olibanum, Frankincense) s’obté d’un grup de plantes arbustives originàries d’Àfrica, l’Orient Mitjà, el nord-est d’Àsia i Índia (família Burseraceae, gènere Boswellia). El terme Olibanum prové del llatí (Olium Libanum, oli del Líban), mentre que el nom Frankincense ve de la França medieval. El gènere inclou al voltant de 18 espècies arbòries, com la Boswellia serrata o la Boswellia sacra. L’exsudat semisòlid i gomós de l’escorça d’aquests arbres, de color groc marronós, que s’obté practicant incisions al tronc i les branques, s’endureix en forma de llàgrima amb l’exposició a l’aire. La composició química d’aquesta goma resina aromàtica varia segons les espècies i les estacions, normalment conté, aproximadament, un 5% d’olis volàtils, un 65% de resina i un 30% de goma.
Ja es va fer servir a l’Antic Egipte, Grècia, Roma, i en la medicina aiurvèdica índia per alleujar malalties, com artritis, bronquitis, trastorns intestinals, disenteria i infeccions. Antigament i encara avui, Índia, Somàlia, Etiòpia i Oman són les principals fonts d’obtenció de l’encens, essent històricament l’encens indi (“salai”), provinent de la Boswelia serrata, el més valorat.
Tradicionalment s’ha considerat balsàmic, anticatarral, estimulant, diürètic, diaforètic i vulnerari, tot i que el seu ús més freqüent era en fumigacions, externament, i també s’incorporava en alguns emplastres per la seva agradable olor. Recentment la ciència ha pogut demostrar que els àcids boswèl·lics que conté l’encens són un excel·lent antiinflamatori, la qual cosa avala el seu ús tradicional en casos de reumatisme crònic, dolors musculars, artritis, colitis ulcerosa, malaltia de Crohn (tuberculosis intestinal), asma bronquial i altres afeccions respiratòries, trastorns hepatobiliars o al·lèrgies. Avui en dia, tant l’encens com els olis essencials i extractes alcohòlics que se’n deriven, són objecte d’un ampli comerç internacional, doncs formen part de la formulació d’una gran varietat de productes (salut, cosmètica, aromateràpia, suplements dietètics, higiene de la llar, etc.).
- Conjunts de recursos
- Farmacia
