Bocal amb sucre
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Bocal amb sucre
-
00204
-
Segle XVIII
-
Desconegut
-
Vidre; paper; vitel·la; pergamí
-
Dimensions: 6 cm (diàmetre màxim de la boca); 5,1 cm (diàmetre màxim de la base); 11,5 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Potet de vidre més o menys cilíndric, de boca ampla i base cònica elevada.
A la part frontal porta enganxada una doble etiqueta, formada per una làmina oval de vitel·la tenyida de color blau fosc verdós, i al damunt una làmina de paper de contorn sinuós, amb petites volutes i siluetes d'elements vegetals. Aquesta darrera està lleugerament acolorida i presenta una inscripció manuscrita amb tinta, referent al producte que el recipient estava destinat a contenir. La boca del recipient està coberta amb un fragment de pergamí lligat amb un cordill prim (no original). Aquesta era una de les maneres habituals de tapar els pots que contenien productes de farmàcia.
Inscripció etiqueta: "Azucar", manuscrita amb tinta.
Conserva part del contingut.
El sucre (Saccharum) es troba en un gran nombre de vegetals, como l’auró, la remolatxa o el blat de moro, però al llarg de la història s’ha extret bàsicament de la canya de sucre (Saccharum officinarum), planta de la família de las gramínies. Per obtenir-lo, les canyes madures s’exprimien mitjançant la pressió d’uns cilindres. El líquid dolç i viscós que s’aconseguia, s’abocava en calderes, on s’escalfava i es clarificava amb aigua de calç, cendra i alum. La massa resultant es reduïa fins que tenia la consistència d’un xarop espès. Aquest s’evaporava al forn i es deixava refredar, formant-se els cristalls que, en aquesta part del procés, constituïen el sucre brut (“moscabado”, en castellà, i “cassonade”, en francès), morè o roig, segons la qualitat de les canyes que s’havien emprat. Per aconseguir el sucre blanc o refinat, es fonia el sucre brut amb una petita quantitat d’aigua i es clarificava amb sang de vaca o de bou, clara d’ou, etc. Això s’evaporava i es deixava cristal·litzar en forma de pans de sucre cònics o pilons, eliminant la part no cristal·litzable o melassa. En aquest estat el sucre era més o menys blanc, segons els cops que s’havia fos i refinat. La qualitat més blanca era anomenada sucre reial.
A l’antiguitat l’edulcorant més emprat era la mel, tot i que el sucre ja era conegut des de temps remots en llocs com la Xina o l’Índia, però no se’n va tenir notícia a Europa fins l’època de les conquestes d’Alexandre el Gran. Un cop conegut a occident, se’n va fer ús durant molt segles només en el camp mèdic. Segons “La botica o repertorio general de farmacia práctica” (Dourvault, 1859): “Al principio de su introducción era considerada como medicamento; así es que hasta el reinado de Enrique IV solo se vendía en las boticas, y por onzas, como una sustancia rara. De esta época data sin duda el proverbio “boticario sin azúcar”, que aun en el día se aplica a aquellos a quienes falta alguna cosa esencial para su profesión”. I és que el sucre era una substància bàsica a les oficines farmacèutiques, doncs entrava en la preparació d’electuaris, conserves, pólvores, pastes, xarops, elixirs, mixtures, col·liris o pastilles, entre altres. Permetia conservar les substàncies medicamentoses, alhora que proporcionava un gust més agradable als principis acres, amargs, etc., sense alterar-ne les propietats. També descompon els òxids de coure i arsènic, per la qual cosa s’havia fet servir com a contraverí d’aquestes substàncies. Durant molt de temps els farmacèutics empraren l’anomenat sucre brut, doncs el sucre refinat es reservava per a la cuina i els productes de confiteria.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
