Pot de goma amoníac
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Pot de goma amoníac
-
00169
-
Segle XVIII
-
Desconegut
-
Fusta; metall
-
Dimensions: 8 cm (diàmetre màxim); 11,6 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot cilíndric de fusta amb tapa. El cos del recipient està construït a partir d'una base circular de fusta gruixuda i d'una fullola prima cargolada i subjectada per puntes metàl·liques. La tapa està feta també amb un cercle de fusta envoltat per una franja de fullola. La fusta presenta una capa de preparació (probablement guix amb cola de conill), una capa de bol roig i, al damunt, el pa d'or (actualment molt deteriorat), recobert per un estrat de goma laca (actualment molt enfosquida).
Durant el segle XIX o principis del XX se li va afegir una inscripció (força grollera) amb pintura negra, que feia referència al producte que estava destinat a contenir
La inscripció manuscrita en negre fou retirada l'any 1981 durant els treballs de restauració de les peces del museu.
A la part posterior del pot es distingeix la marca del que probablement fou una antiga etiqueta de paper (encara s'observa la traça en diagonal de l'etiqueta).
Inscripció: "Goma / amoniac" [Gummi ammoniacum, goma amoníac], manuscrita en negre, actualment retirada.
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
La goma amoníac (Gummi ammoniacum) és una goma resina produïda per la Dorema ammoniacum, planta umbel·lífera provinent d’Àsia, on creix a les zones desèrtiques. El nom d’aquesta planta prové de Líbia, perquè es trobava en els contorns d’un temple consagrat al déu Júpiter Ammon. A les cavitats de les tiges, pecíols i arrels té una goma lletosa, que emana de forma natural a través de les perforacions practicades pels insectes. Aquesta s’asseca en contacte amb l’aire i pren forma de llàgrimes o blocs sòlids, que són recol·lectats. Té un gust amarg, acre i nauseabund, i una olor forta i penetrant. És coneguda i usada des de l’antiguitat.
Es considerava estimulant, antiespasmòdica, expectorant, anticatarral, emmenagoga, fundent i resolutiva. S’administrava amb freqüència internament, contra els catarros crònics, principalment en forma de píndoles. Entrava en un gran nombre de preparacions magistrals. També s’estovava amb vi, alcohol diluït o vinagre, formant una pasta susceptible d’aplicar-se externament sobre els tumors.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
