Albarel amb arrels d’ènula
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb arrels d’ènula
-
00151
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 10,8 cm (diàmetre màxim de la boca); 12,6 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 29,9 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta pèrdues de suport a la boca i una de puntual a la base. La policromia de la decoració presenta pèrdues puntuals. S'observen restes adherides d'una substància no determinada de color marró grogós per tota la superfície exterior i unes taques, provocades probablement per esquitxades de pintura.
inscripció: "RAD. / HElENI." [Radix helenium, arrels d’ènula], cartel·la pintada a mà
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
L'ènula (Inula helenium o Helenium officinale), també anomenada ènula campana, heleni, ínula, herba de l'ala, o herba del mal estrany, és una planta de la família de les asteràcies que es troba a tota Europa central, meridional i oriental, a Àsia menor i a Amèrica del nord. És molt comuna a Gran Bretanya. Tant a Catalunya com a Espanya, és una planta poc freqüent que es troba al nord i als Pirineus. Les virtuts medicinals d'aquesta planta foren ja indicades pels metges, botànics i naturalistes més destacats de la història (Teofrast, Dioscòrides, Aristòtil, Plini el Vell, etc.). El seu rizoma i arrels, quan són frescos, tenen una olor característica molt balsàmica, camforada, i un gust amarg, una mica àcid. Contenen inulina, substància de reserva formada per molècules de fructosa, i helenina o càmfora d'heleni.
Se li han atribuït nombroses propietats medicinals, d'entre les quals s'han demostrat experimentalment la seva acció bèquica, colerètica, diürètica, bactericida, fungicida, sedant, lleugerament hipotensora en animals, expectorant, espasmolítica, antihelmíntica i, en l'ús tòpic, cicatritzant i antipruriginosa. Les preparacions en les quals s'inclou l'arrel estan indicades en afeccions respiratòries (bronquitis, asma, tos persistent i irritant), del tracte gastrointestinal, dels ronyons i de les vies urinàries. En la medicina popular també s'ha usat en hipertensió arterial, edemes, sobrepès acompanyat de retenció de líquids, dispèpsies hiposecretores, discinèsia biliar, dismenorrea, síndrome premenstrual, paràsits intestinals, ferides, úlceres, èczemes, urticària i dermatomicosi. A Anglaterra va tenir una gran reputació com a tònic aromàtic i estimulant dels òrgans secretors. A banda de fer-se'n preparacions simples, formava part de preparacions compostes, com la triaga o el xarop d'erísim compost.
Actualment aquesta planta es segueix prescrivint als herbolaris com a expectorant i per a la retenció de líquids, i l'arrel es fa servir només en la pràctica veterinària. S'usa també per edulcorar caramels i begudes alcohòliques, i la inulina, de gust dolç, es dona als diabètics com a substitut del sucre.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
