Albarel amb arrels d’aristolòquia serpentària
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb arrels d’aristolòquia serpentària
-
00150
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 10,8 cm (diàmetre màxim de la boca); 13,5 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 30 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta pèrdues puntuals de suport a la vora superior i a la base, i també pèrdues d'esmalt, la policromia de la decoració presenta pèrdues puntuals. S'observen restes adherides d'una substància no determinada de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient.
inscripció: "RAD. / SErPENT." [Radix serpentaria, arrels d’aristolòquia serpentària], cartel·la pintada a mà.
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
L’aristolòquia de Virgínia, aristolòquia serpentària o serpentària de Virgínia (Aristolochia serpentaria) és una planta de la família de les aristoloquiàcies, originària de l’est dels Estats Units, des de Connecticut fins al sud de Michigan, i del sud fins a Texas i Florida. A Amèrica se n’empraven l’arrel i les fulles, en forma de cataplasma, per combatre la picada verinosa de la serp de cascavell, ús del qual prové el terme serpentària. Fou descrita per primer cop per Thomas Johnson l’any 1633. Presenta una soca curta, nuosa i recargolada, proveïda d’una cabellera abundant formada per petites arrels entrellaçades i trencadisses, fosques per fora i grogoses per dins, d’olor forta i penetrant, camforada, i gust amarg i aromàtic. Certament les seves arrels, que arribaven a Espanya des de Virgínia, a través d’Anglaterra, són més agradables a l’olfacte i al gust que les d’altres espècies d’aristolòquies. Segons Chevallier, contenen oli essencial, una matèria groga amarga soluble en aigua i alcohol, que ell anomenà aristoloquina, matèria resinosa, goma, albúmina, midó i diverses sals.
A l’aristolòquia serpentària se li atribuïen propietats antisèptiques, excitants, estimulants, tòniques, diaforètiques, febrífugues, expectorants, estomacals, emmenagogues, antihistèriques i alexifàrmaques. S’usava en les febres intermitents, combinada amb la quina, les epilèpsies, la verola o el xarampió. Se’n feien pólvores i tintura. Entrava en un gran nombre de preparacions, com l’emplastre Diabotanum, l’electuari Orvietanum, la tintura alexifàrmaca de Huxham, l’electuari antiepilèptic de Fuller, les pólvores epilèptiques, el bol antiespasmòdic de Buchan, l’elixir antiveneri de Wright, l’elixir febrífug, la tintura d’escorça peruana composta, l’alcoholat de canyella, l’alcoholat de quina compost, l’aigua teriacal espirituosa, el bany estimulant (usat en el tifus), la cervesa cefàlica anglesa, lavatives i pocions antisèptiques o la decocció pectoral excitant. Segons el “Curso de materia médica o de farmacología” (1838): “(...) es poco empleada en el día, a pesar de ser muy enérgicas sus propiedades excitantes, y su acción en la transpiración cutánea. Fue muy alabada por Sydenham, Pringle, Cullen, etc. contra las calenturas tifoideas, y sin embargo casi no se administra al presente, sino para la curación de las calenturas intermitentes rebeldes, las afecciones gangrenosas, la clorosis, etc. y es muy común unirla a partes iguales con algunos amargos, la quina o el alcanfor”. Segons el “Codex o farmacopea francesa” (1847): “En el día solo es considerada como un enérgico excitante, que por otra parte se usa poco”. Cal no confondre la planta que ens ocupa amb la dragonera o herba escurçonera (Arum dracunculus), que també s’anomena serpentària, doncs havia estat emprada en el tractament de les mossegades d'escurçó.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
