Albarel amb vidriol romà
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb vidriol romà
-
00146
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 10,8 cm (diàmetre màxim de la boca); 14,2 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 29,8 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir: vidriol romà, també dit vidriol blau, de Xipre, de coure o de Venus.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta algunes pèrdues d'esmalt. La policromia de la
decoració està clivellada, amb algunes pèrdues. S'observen restes adherides d'una substància no determinada de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient.
Inscripció: "VITRI. / ROMAN." [Vitriolum romanum, vidriol romà], cartel·la pintada a mà.
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
El terme vidriol és una denominació obsoleta dels sulfats, que van emprar els alquimistes i químics fins al segle XIX. Els vidriols eren conegut pels grecs com a “chalcanthon” (flor de coure). Durant el segle XVIII, gràcies als avenços en l'anàlisi química, els nous compostos que es descobrien començaren a anomenar-se de forma més sistemàtica, a partir de la seva composició química, de manera que els vidriols passarien a anomenar-se sulfats. Un dels impulsors d'aquest mètode fou Pierre Joseph Macquer (1718-1784), que proposà anomenar les sals a partir de l'àcid del qual s'havien obtingut.
El bisulfat de coure rebia els noms de vidriol romà, blau, de coure, de Xipre o de Venus. Aquesta sal només es troba en petites quantitats a la superfície dels minerals d’aquest metall, o dissolta en les aigües que corren per les seves mines, de les quals s’extreu per evaporació i cristal·lització. També es pot obtenir a partir del sulfur de coure natural o artificial. Van Helmont el 1644 i Glauber el 1648 donaven indicacions per obtenir-lo artificialment. Es presenta en cristalls prismàtics de color blau fosc.
Té propietats astringents, excitants (cordial) i irritants, tot i que segons la dosi és verinós. Interiorment es feia servir com a emètic, antiespasmòdic i febrífug, i exteriorment com a escaròtic i estíptic. S’indicava en hemorràgies, blennorrees, leucorrees, febres intermitents, epilèpsia, corea, escròfules i enverinaments per opi. Se’n feien pólvores tòniques, astringents, emètiques i antihemorràgiques, píndoles fortificants, ungüent antiveneri, solució aquosa (per a la leucorrea), juleps (pocions), injeccions contra la fimosi, tintura, col·liris, aigua oftàlmica o aigua estíptica antihemorràgica.
Durant el segle XIX els anglesos el feien servir per purgar-se. Durant el segle XX es va fer servir com a càustic, per cauteritzar les granulacions de la conjuntivitis tracomatosa. Es feia servir habitualment com a fungicida, junt amb calç, barreja que rep el nom de caldo bordelès, per controlar els fongs en els conreus. A la farmàcia monàstica de Valldemossa (Mallorca) existeix un flascó en el qual aquesta substància es troba identificada amb la inscripció “Pul. Sympat.”. Segons Jaume Mercant, a la “Pharmacopoea Generalis” de J.R. Spielmann (1786) s’identifiquen els “Pulvis sympatheticus” amb el “Vitriolum caeruleum calcinatum”. Actualment té nombroses aplicacions, entre les quals hi ha la d’algicida per al tractament d’aigües. Font: MERCANT, Jaume E. “Historia de la farmacoterapia: siglos XVIII y XIX. La farmacia monástica de la Real Cartuja de Valldemossa” (UAB, 2008).
- Conjunts de recursos
- Farmacia
