Albarel amb arrels de gingebre

Recursos

Títol
Albarel amb arrels de gingebre
Identificador
00144
Data
Finals segle XVI - segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
Format
Dimensions: 10,8 cm (diàmetre màxim de la boca); 13 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 30,2 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, l'esmalt de la peça presenta petites pèrdues i una ratllada considerable a la dreta de la cartel·la, la policromia de la decoració està clivellada en algunes zones, amb pèrdues molt puntuals. Hi ha restes adherides d'una substància no determinada de color marró grogós per tota per la superfície exterior.

inscripció: "RAD. / ZINZIB." [Radix zingiber, arrels de gingebre], cartel·la pintada a mà

El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.


El gingebre (Amomum zingiber, Zingiber o Zinziber officinale) és una planta de la família de les zingiberàcies, originària de l’Índia. El terme gingebre prové del sànscrit (“sringavera”, banya). Viu en tots els països càlids, des de Nigèria fins a Jamaica. La Xina i l'Índia en són els principals productors, seguits pel nord d'Austràlia, Hawaii i l'Índia occidental, tot i que el gingebre cultivat a Jamaica es considera el millor. Es conrea per utilitzar-ne el rizoma, apreciat des de l’antiguitat per a ús culinari i medicinal. Dioscòrides li atribuí propietats calorífiques, pèptiques, emol·lients del ventre i estomacals. També deia que era eficaç en els “nuvolets” de la pupil·la, i que s’incloïa en els antídots. Galè el va denominar “arrel de la Barbària”. Els àrabs el consideraven afrodisíac i pectoral, i feien servir la seva decocció concentrada per combatre l’afonia. Va arribar a França i Alemanya durant el segle IX, i una mica més tard a Anglaterra. Els portuguesos el van introduir a Àfrica i els espanyols el van portar a les Antilles. La literatura farmacèutica històrica indica que se’n trobaven dos tipus al comerç: el gingebre blanc i el gris. El gingebre gris es descriu en forma d’arrels del gruix d’un dit, amb tubercles palmats, ovoides i comprimits, epidermis gris grogosa, rugosa, marcada amb anells transversals, amb una capa inferior de color marró vermellós, interior blanquinós o grogós, olor forta i aromàtica, i gust acre. Les pólvores que se n’obtenien eren grogoses i provocaven fàcilment l’esternut. El gingebre blanc venia principalment de Jamaica. Es descriu com a més lleuger, més prim i més ramificat, amb l’escorça grogosa, estriada longitudinalment, més tou i més fibrós interiorment, d’olor forta però menys aromàtica i gust molt més pronunciat. Donava lloc a unes pólvores blanques. Alguns autors indiquen que ambdós provindrien de la mateixa espècie, però el gingebre gris seria el rizoma, amb l’epidermis, assecat a l’aire, i el gingebre blanc seria el rizoma pelat en fresc, rentat i assecat al sol.
Al llarg de la història, el gingebre s’ha considerat carminatiu, excitant, estomacal, expectorant, astringent o vasodilatador, i s’ha usat en una gran varietat de malalties. Se’n feien pólvores, xarops, tintures, extractes o vi. S’administrava en forma de gargarismes, per a l’ús dentari, en infusió, per als refredats, dispèpsies, còlics flatulents, còlics menstruals i mareig del viatger, en emplastres, que s’aplicaven a les temples, per alleujar la cefalea i la migranya, i en friccions, en els dolors reumàtics i gastràlgies, entre altres. Entrava en la composició de la triaga, de diversos electuaris, com el diascordi, del bàlsam de Fioraventi, de l’elixir de vidriol i de l’aigua vulnerària, entre altres.
Actualment hi ha estudis que demostren que el gingebre realment és efectiu per reduir les nàusees i els vòmits, també en el tractament de la diarrea, protegeix els intestins de la creació d’úlceres digestives, i alleuja significativament el dolor associat a l'artritis reumàtica, l'osteoporosi i els trastorns musculars.
Conjunts de recursos
Farmacia