Albarel amb arrels d’aristolòquia rodona

Recursos

Títol
Albarel amb arrels d’aristolòquia rodona
Identificador
00142
Data
Finals segle XVI - segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
Format
Dimensions: 10,6 cm (diàmetre màxim de la boca); 13,6 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 29,6 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta una esquerda que parteix de la boca en sentit vertical descendent. La part superior ha patit pèrdues d'esmalt. La policromia de la decoració també mostra algunes pèrdues, per desgast. S'observen restes adherides d'una substància no determinada de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient.

inscripció: "RAD. / ArisT. / ROTUN." [Radix Aristolochia rotunda], cartel·la pintada a mà.

El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.

Aristolòquia és un gènere de plantes amb flor molt estès per tots els continents i climes, excepte a Austràlia. Han estat conreades des de l’antiguitat, algunes d’elles amb fins medicinals. El seu nom ve de l’ús que se’ls donava per a expulsar els loquis (fluxos vaginals que comencen després del part). Les seves arrels contenen oli volàtil i una substància resinosa amarga, que els confereixen propietats emmenagogues, sudorífiques i estimulants. També se’ls ha atribuït acció excitant, emètica, vulnerària i detersiva.
L’aristolòquia rodona (Aristolochia rotunda), coneguda popularment com a llengua rodona, carbassa pudent, herba de la gauda o herba de les gotes, és originària d’Europa meridional, tot i que també es troba al Japó. Arribava al mercat espanyol provinent del Llenguadoc i la Provença. Les seves arrels són tuberoses, irregulars, gruixudes, pesants, brunes per fora i grogoses per dins, de gust amarg i olor intens i desagradable quan es polvoritzen. S’emprava sobretot com a emmenagoga, i també en febres intermitents, fístules, úlceres, gota o reumatisme. Era considerada per alguns autors, entre ells Galè, l’espècie més eficaç en el context mèdic. Segons el “Diccionario universal de agricultura y de medicina rural y veterinaria” (1797): “La raíz tiene más actividad que las otras especies de aristoloquias cuando es preciso reanimar las fuerzas vitales y musculares, y en la especie de las enfermedades supurosas producidas por los humores serosos y pituitosos. Irrita más que las otras el estómago, y calienta mucho más. La raíz es especialmente emenagoga, cefálica, aperitiva, resolutiva, y muy detergente”. A “Tratado de materia médica del doctor Guillermo Cullen” (1794), en canvi, es posa en dubte aquesta major eficàcia de l’aristolòquia rodona respecte de la resta d’espècies: “No puedo decidir cuáles son las especies de este género que se deben preferir; pienso que no es considerable la diferencia entre la redonda, la larga y la pequeña, aunque los Colegios de Londres y Edimburgo prefieren hoy la última: todas son muy amargas y más acres que ninguno de los amargos que se emplean comúnmente”. En qualsevol cas, entrava en un gran nombre de preparacions, com la triaga, l’electuari diatèssaron, l’emplastre diví (també anomenat emplastre de la mà de Déu o emplastre dels apòstols), l’emplastre de Rustaing, la tisana de Salvadori o de Passerini (molt cèlebre a Itàlia), l’elixir americà de Courcelles, el xarop de sarsaparrella vinós, l’aigua gris (indicada en les úlceres venèries), el bàlsam Oppodeldoc, les pólvores amargues contra la gota o els trociscs histèrics.
Conjunts de recursos
Farmacia