Albarel amb espècies pectorals
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb espècies pectorals
-
00140
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 10,6 cm (diàmetre màxim de la boca); 13,6 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 29,6 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta pèrdua de suport i esmalt per tota la vora
superior (sembla fet expressament, potser per encaixar-hi alguna tapadora), hi ha també pèrdua d'esmalt a l'espatlla, la policromia de la decoració està clivellada en alguns punts, amb pèrdues. Mostra restes adherides d'una substància no determinada de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient. S'observen defectes de cocció de la peça.
Inscripció: "Spec. / Pector." [Species pectorales, espècies pectorals], cartel·la pintada a mà.
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
El nom d’espècies s’aplicava en farmàcia a les col·leccions de moltes plantes seques, tallades en parts menudes i ben barrejades, que es guardaven a les oficines i es venien per a fer-ne decoccions o infusions. Així, es trobaven les espècies pectorals, les espècies vulneràries, etc., depenent de l’ús al qual es destinessin. Normalment les plantes s’hi afegien a parts iguals, cosa que només es variava obeint a una prescripció especial. Segons algunes fonts, en aquestes preparacions s’havien de barrejar únicament les matèries que prestessin amb la mateixa facilitat els seus principis medicamentosos, i també calia anar amb compte de no barrejar mai matèries de diferents textures, com per exemple arrels i flors, arrels i fulles, etc., doncs quan aquestes s’haguessin de sotmetre a l’acció dissolvent d’un vehicle reaccionarien desigualment. Per exemple, l’escalfor podria ser excessiva per a algunes substàncies i massa dèbil per a altres. A “Elementos de farmacia fundados en los principios de la química moderna” (F. Carbonell, 1805) s’afirma: “En el día usamos muy poco este género de medicamentos”.
Les espècies pectorals o bèquiques eren aquelles a les quals s’atribuïa el poder de combatre particularment les afeccions del pit i dels pulmons. La major part de fonts fan una diferenciació entre els fruits pectorals, que s’indicaven en els períodes aguts de les afeccions de pit amb tos, i podien obrar conjuntament amb antiflogístics i emol·lients, i les espècies pectorals, que convenien especialment en el període crònic de les afeccions catarrals, per afavorir l’expectoració i la resolució.
Els fruits bèquics o pectorals (Fructus pectorales) eren els dàtils, els gínjols, les figues seques i les panses. Com totes les substàncies mucilaginoses i ensucrades, a més de pectorals, es consideraven demulcents. Segons la major part de les fonts, entre elles la “Farmacopea razonada o tratado de farmacia práctico y teórico” (1830) y “La botica o repertorio general de farmacia práctica” (Dorvault, 1859), les espècies bèquiques o pectorals (Species pectorales) eren les fulles seques de la falzia del Canadà, de la verònica, de l’hisop i de l’heura terrestre. En algunes fonts apareixen també les flors pectorals (Floris pectorales). Segons la “La botica o repertorio general de farmacia práctica” (1853) són les flors seques de malva, de peu de gat, de tussílag i de rosella. En altres fonts se sumen a les esmentades les de malví, violeta i candelera. Segons la “Nueva farmacopea mexicana” (1904), en canvi, les espècies pectorals eren les arrels de regalèssia i d’altea. En qualsevol cas, amb les espècies pectorals es feien decoccions, infusions, tisanes, pocions, xarops, pastes o gelees, etc., segons quina fos la forma d’administració més apropiada per a cada malalt. El xarop bèquic, per exemple, es feia amb espècies pectorals, aigua i sucre.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
