Albarel amb arrels d'altea

Recursos

Títol
Albarel amb arrels d'altea
Identificador
00139
Data
Finals segle XVI - segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
Format
Dimensions: 10,2 cm (diàmetre màxim de la boca); 13,3 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 29,9 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta pèrdues puntuals d'esmalt. La decoració presenta algunes pèrdues de policromia (llaç inferior). S'observen restes adherides d'una substància no
determinada de color marró grogós per tota la superfície exterior.

Inscripció: "RAD. / AlThEAE." [Radix Althaeae], cartel·la pintada a mà.

L’altea o malví (Althaea officinalis) és una espècie de planta de la família malvàcia, present en la major part del litoral d'Europa (exceptuant la zona més septentrional), al nord-oest d'Àfrica i al sud d'Àsia, sobretot en zones humides a la vora del mar. El seu nom ve del terme grec “althaia” (curació). Tota la planta és rica en mucílags, especialment les arrels, que també contenen midó, pectines i diversos flavonoides. Aquests mucílags li confereixen propietats antiinflamatòries, antitussígenes, demulcents, laxants, antidiarreiques, emol·lients i protectores de la mucosa gàstrica. Era un remei d’ús general en constipats i bronquitis. Les seves flors entraven en les espècies pectorals de les antigues farmacopees. Amb les fulles es feien decoccions i cataplasmes, i entraven en les espècies emol·lients. Les arrels formaven part d’un gran nombre de preparacions com el xarop d’altea simple i compost, pastilles, pasta, la decocció emol·lient o l’oli de mucílags. Amb les pólvores de l’arrel es recobrien píndoles, es feien cataplasmes, i també s’afegien al xarop demulcent, a l’oli i les pólvores emol·lients, i a les “pólvores dels viatgers” (diürètiques). L’ungüent d’altea (Unguentum dialtheae) es feia amb oli d’altea, cera groga, colofònia i trementina de Venècia.
És lleugerament excitant, estimulant, emol·lient i resolutiu, i s’indicava en tumors flegmonosos, pleuresia o inflamacions de gola. Els veterinaris incorporaven l’altea en els seus bols demulcents, i també es donava als nens, natural o confitada, per a mastegar, doncs es considerava que afavoria la dentició.
Conjunts de recursos
Farmacia