Albarel amb flors de sofre
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb flors de sofre
-
00138
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 10,5 cm (diàmetre màxim de la boca); 12,6 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 28,5 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta alguns cops amb pèrdua de suport i esmalt. Un d'ells, a la part frontal superior, està pintat per sobre amb pintura a l'oli, la qual cosa testimonia que la decoració d'aquests pots fou afegida posteriorment a la seva fabricació. La policromia de la decoració presenta pèrdues. S'observen restes adherides d'una substància no determinada de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient.
Inscripció: "FlOR. / SulFur." [Flores sulphuris o Sulphur sublimatum, flors de sofre], cartel·la pintada a mà.
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
El sofre és un cos sòlid, trencadís, de color groc citrí, que cristal·litza en agulles o octaedres, fusible, volàtil, inflamable, insípid i inodor. Es troba abundantment a la natura, ja sigui nadiu, com en les immediacions dels volcans, o bé combinat amb diversos metalls, en les pirites, els sulfats i les aigües sulfuroses. Es troba també en moltes matèries orgàniques, com per exemple en les flors del saüc o del til·ler, en el carmí, la mostassa, l’anís, les lleguminoses o la clara d’ou. Ha estat usat des dels primers temps de la medicina, havent estat Dioscòrides i Plini els primers que especificaren algunes de les seves aplicacions terapèutiques. Galè enviava els tísics a Sicília a respirar els gasos sulfurosos dels volcans.
Segons la bibliografia històrica, es trobava al comerç de dues maneres: en cilindres o canons de diferents graus de puresa, o en pólvores fines, anomenades flors de sofre o sofre sublimat. Aquestes darreres contenien gairebé sempre part d’àcid sulfúric, que s’eliminava rentant-les molts cops amb aigua pura i assecant-les després sobre un llenç o un paper de filtre. Quan es preparaven d’aquesta manera es coneixien com a flors de sofre rentades o sofre sublimat rentat. També apareix a les farmacopees el magisteri de sofre, obtingut en aquest cas per precipitació, però segons el “Código de medicamentos o farmacopea francesa” (1840) “(...) por puro que parezca el azufre preparado así, y por bien que se haya lavado, se diferencia notablemente del azufre sublimado”.
El sofre s’ha considerat estimulant, expectorant, diaforètic, diürètic, anticatarral, purgant i antipsòric. Entrava a la formulació d’un gran nombre de preparacions, com són les pólvores dentífriques, diaforètiques, antipleurítiques, laxants, antiasmàtiques, antidisentèriques, anticatarrals o pectorals resolutives, el cerat sulfurat, la pomada sulfuro-sabonosa o antisarnosa, la pomada antiherpètica, la pomada contra la tinya, el bol antiasmàtic, el bol antihemorroidal, l’ungüent de sofre o el sulfur negre de mercuri, contra els cucs intestinals. Les preparacions de sofre s’indicaven en les dermatosis cròniques i parasitàries, herpes, psoriasi, prurigen, acne, catarros crònics, reumatisme crònic, gota atònica, escrofulisme, discràsies tumorals, etc. Les aigües mineromedicinals sulfuroses s’empraven en les afeccions cròniques de la laringe i dels bronquis.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
