Albarel amb canyella
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb canyella
-
00128
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 11 cm (diàmetre màxim de la boca); 12,6 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 32,5 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta pèrdua de suport i esmalt per tota la vora superior (sembla fet expressament, potser per encaixar-hi alguna tapadora). La policromia de la decoració està clivellada en algunes zones, amb pèrdues puntuals.
S'observen restes adherides d'una substància no determinada de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient.
Inscripció: "CorT. / CINNA= / MOM." [Cortex cinnamomi, canyella], cartel·la pintada a mà.
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
Existeix amb el terme canyella una gran confusió en la bibliografia històrica, que s’intenta aclarir a continuació. Antigament es trobaven al comerç diversos tipus de canyella. La canyella de Ceilan, que era la més valorada, era l’escorça interna del Laurus cinnamomum, arbre de la família de les lauràcies originari de les zona oriental d’Àsia, i concretament del Cinnamomum zeylanicum o Cinnamomum verum. Aquesta es presentava en rotlles llargs i molt prims, introduïts els uns en els altres, de color citrí vermellós, molt aromàtics, i de gust suau, agradable i ensucrat, una mica picant. De la mateixa espècie d’arbre provenia l’anomenada canyella mat, varietat de l’anterior, escorça gairebé plana o molt poc enrotllada, d’aspecte exterior lleugerament rugós, de color groc fosc per fora i groc pàl·lid per dins. Aquesta es desaconsellava en usos farmacèutics. La canyella de Caiena, que era la més apreciada després de la de Ceilan i que també provenia del Laurus cinnamomum, es diferenciava per presentar-se en rotlles més llargs, d’un color més pàl·lid, com blanquinós, i d’olor i gust més dèbils. Finalment, la canyella de la Xina o de Malabar (Cassia lignea), que a Espanya també s’anomenava canyella de Manila, provenia del Laurus cassia o Cinnamomum aromaticum. Es presentava en fragments curts i gruixuts, vermellosos, d’olor més forta i gust menys agradable que les anteriors.
Un cop feta la diferenciació, ens ocuparem a continuació de les varietats de canyella provinents del Laurus cinnamomum, tot i que es considerava que la Cassia lignea gaudia de les mateixes propietats que la canyella comú, però en menor mesura. La canyella “veritable”, doncs, conté tanins, midó, una matèria colorant, àcid cinàmic i, sobretot, oli volàtil. Es considerava estimulant, excitant, antiespasmòdica, ressecant, aperitiva, calefactora i lleugerament astringent, i s’indicava, per exemple, en mals de cap i d’estómac, catarro, apoplexia o cardiàlgia. S’administrava en pólvores, tintura, aigua destil·lada, vi, xarop, alcoholat, pastilles i oli volàtil, i formava part d’un gran nombre d’electuaris, pólvores, xarops i pocions compostos.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
