Albarel amb escorça de cascarilla
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb escorça de cascarilla
-
00124
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 11 cm (diàmetre màxim de la boca); 12,7 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 32,3 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta pèrdua de suport i esmalt per tota la vora superior (sembla fet expressament, potser per encaixar-hi alguna tapadora). La policromia de la decoració
presenta algunes pèrdues. S'observen restes adherides d'una substància de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient.
Inscripció: "CORT. / CASCA. / RIL" [Corticum cascarillae, escorça de cascarilla], cartel·la pintada a mà.
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
La cascarilla, també anomenada quina aromàtica o escorça eluteriana, prové del Croton eluteria, un arbre de la família de les euforbiàcies, originari de les Antilles i les Bahames. Sembla ser que inicialment es va pensar que s’obtenia d’un altre arbre de la mateixa família. Segons el “Diccionario de medicina” (Nysten, 1848): “Hasta el presente se ha atribuido la cascarilla al croton cascarilla, pequeño arbusto de la América meridional; pero parece cierto en el día que proviene del croton eluteria, árbol de la misma América, y particularmente de Eluteria, una de las Antillas, de donde le viene a la cascarilla el nombre de cortex eleutheranus”. En el marc d’aquesta confusió, al comerç es trobaven sota el nom de cascarilla un cert nombre d’escorces, més o menys semblants a aquesta, però d’inferior qualitat, produïdes pel Croton cascarilla i per altres espècies anàlogues. Vicente García Salat fou qui va introduir la cascarilla a Europa, l’any 1692, i poc després J.L. Apinus va confirmar la seva reputació pel bon resultat que va obtenir amb ella en la curació d’unes febres epidèmiques que hi va haver a la zona de Herspruch.
L’escorça del Croton eluteria, la “veritable” cascarilla, es presenta enrotllada en petits cilindres d’un dit d’ample, de color gris blanquinós per fora i vermell ferruginós per dins, trencadissos, de fractura resinosa, amb una olor similar a la de l’almesc, i gust amarg. Quan es crema, desprèn una aroma semblant a la de l’ambre, i dona lloc a unes pólvores blanques de gust lleument camforat. L’aspecte d’aquesta escorça és molt similar al de la quina gris, per això en algunes fonts apareix citada com a “falsa quina”, però es diferencia d’aquesta per l’esmentada olor aromàtica que desprèn quan es crema o es mastega. Conté resina, un oli volàtil suau, un principi amarg i mucílag.
Se li atribuïen propietats tòniques, excitants, cardíaques, estimulants estomacals i astringents intestinals, i es considerava un alexifàrmac. S’administrava sovint associada a la quina, doncs augmentava el poder febrífug d’aquesta, i per la seva acció antiemètica, evitava les nàusees que la mateixa tenia tendència a produir en alguns malalts. S’indicava en diarrees i disenteries cròniques, caquèxies o afeccions mucoses. Se’n prescrivia la decocció, en forma de banys o fermentacions, per a la debilitat muscular o paràlisi. També es feia servir en fumigacions, per treure la olor del tabac, i barrejada amb aquest, per aromatitzar-lo i evitar el mal alè, tot i que d’aquesta manera embriagava. Se’n feien pólvores, tisana, tintura, vi i aigua destil·lada. Entrava en la formulació d’un gran nombre de preparacions, com la poció antidisentèrica, el catecú de Bolonya, l’opiata estomacal d’Helvetius, l’elixir fortificant del Dr. Selle, l’elixir estomàtic de Stoughton, l’elixir febrífug, l’elixir antisèptic de Chaussier (usat a França els anys 1814 i 1815 contra el tifus), les píndoles antidiarreiques, les pólvores astringents de Brera, les espècies odoríferes o els trociscs aromàtics per a perfumar les habitacions. Alguns autors l’afegien també a l’elixir de llarga vida.
A l’Amèrica llatina, tant la quina com la resta d’escorces oficinals es denominen cascarilla, afegint després d’aquest terme una designació adjectiva, la qual cosa pot induir a confusions a l’hora d’identificar la substància que ens ocupa.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
