Albarel amb arrels de ruibarbre

Recursos

Títol
Albarel amb arrels de ruibarbre
Identificador
00123
Data
Finals segle XVI - segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
Format
Dimensions: 10,6 cm (diàmetre màxim de la boca); 13,2 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 27,5 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça no té suport a la base, és a dir, és un cilindre. S'observa
alguna pèrdua d'esmalt a la part superior, la policromia de la decoració està clivellada, amb pèrdues puntuals. Hi ha restes adherides d'una substància de color marró grogós per tota la superfície exterior.

Inscripció: "RAD. / RABAR." [Radix rhabarbarum], cartel·la pintada a mà.

A la bibliografia farmacèutica històrica existeix força confusió entre el ruibarbre que aquí ens ocupa, el ruibarbre oriental o ruibarbre de la Xina (Rhabarbarum, Rheum officinale), i l’anomenat ruibarbre europeu, en castellà “rapóntico” (Rheum rhaponticum). La “Palestra pharmaceutica, chymico-galenica” (Félix, Palacios, 1706) intenta posar llum sobre la qüestió: “Los árabes, traduciendo a Dioscórides y los médicos griegos, confunden esta raíz con el Rhapontico, atribuyendo a la que propiamente se llama Rhabarbarum, las virtudes que los antiguos observaron en el Rhapontico (...)”. El “veritable ruibarbre” arribà a Europa durant el segle XIV per la ruta de la seda, a través de ports com Alep i Esmirna. Per tant, tot allò que apareix denominat com a ruibarbre a la bibliografia anterior a aquesta data, es refereix en realitat al ruibarbre europeu o “rapóntico”. A “Flora española o Historia de las plantas que se crían en España” (1784) es descriuen ambdues plantes, per facilitar la seva diferenciació: “Dioscórides y Galeno no conocieron esta raíz, pues confunden el Rha, o Rheum de los antiguos con nuestro ruibarbo. El Rheum de Dioscórides es menos purgante, y no tiene absolutamente los caracteres del verdadero Ruibarbo, el cual es de una substancia compacta, pesada y enjuta, o seca, amarga, fuerte y penetrante al olfato, y algo rojo por la parte exterior, de un rojo claro y amarillo azafranado en lo interior, poblado de líneas de color rojo algo obscuro, y tiñe la saliva de color de azafrán cuando se masca, o se pone en maceración, o infusión. En el Rhapontico se experimenta todo lo contrario; pues consta de substancia tenue, ligera, y que no tiene olor agradable (...)”. Per acabar, cal esmentar una altra espècie que pot portar també a confusió: el Rumex alpinus, que es coneixia com a fals ruibarbre o ruibarbre dels monjos (Rhabarbarum monachorum). Aquesta planta habita als Alps i es troba també als Pirineus catalans. La seva arrel, purgant en dosis altes, de vegades es feia passar per la del ruibarbre de la Xina o la del ruibarbre europeu. Feta doncs, aquesta diferenciació, centrem-nos en el ruibarbre oriental o ruibarbre de la Xina, que aquí ens ocupa. Segons el “Tratado de terapéutica y materia médica“ (Trousseau i Pidoux, 1847): “Según las últimas investigaciones de los botánicos el verdadero ruibarbo debería atribuirse al rheum australe (...) pero algunos creen que proviene del rheum palmatum”. Les espècies exòtiques esmentades, com el Rheum australe, que creix sobretot a l’Himàlaia, es varen intentar aclimatar a Europa, però sembla que perdien part de les seves propietats medicinals en la translació. Les arrels seques de ruibarbre que es trobaven al comerç es denominaven segons el país des del qual arribaven a Espanya. Així doncs, hi havia el ruibarbre de Moscòvia, que venia del Tibet via Rússia i era el més estimat, el ruibarbre de Pèrsia, o el ruibarbre de França, molt menys apreciat.
Se li atribuïen propietats tòniques (a petites dosis), purgants (a dosis més altes), astringents i vermífugues. Sembla que per torrefacció perd la seva acció purgant, mentre que augmenta la seva acció tònica. Se l’anomenava “panacea dels infants”, doncs es considerava un dels millors laxants per als nens. S’indicava en les afeccions de l’aparell digestiu, dispèpsies apirètiques, diarrea biliosa, disenteria epidèmica, icterícia, malalties dels ronyons i, associat als calomelans, es recomanava contra els cucs intestinals. Se’n feia extracte aquós i extracte alcohòlic, tintura simple i composta (vi), xarop simple i compost, decocció, píndoles. Els metges italians recomanaven mastegar-ne directament l’arrel.
Entrava en un gran nombre de preparacions, com l’elixir de llarga vida, l’elixir estomacal de Stoughton, l’electuari catòlic, l’electuari depuratiu, l’electuari antihelmíntic, l’opiata napolitana, la confecció de Hamech, les pólvores cordials, les pólvores digestives de Klein, les píndoles de Morrison, les píndoles antiàcides, el xarop magistral astringent, xarops vermífugs, xarops antiherpètics, la melmelada purgant, el licor de Warner o la cervesa purgant de Sydenham.
Conjunts de recursos
Farmacia