Albarel amb raspadures de ivori
Recursos
- Títol
- Identificador
- Data
- Autor
- Matèria
- Format
- Procedència
- Font
- Descripció
-
Albarel amb raspadures de ivori
-
00114
-
Finals segle XVI - segle XVIII
-
Desconegut
-
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
-
Dimensions: 10,9 cm (diàmetre màxim de la boca); 12,1 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 30,8 cm (alçada)
-
Desconeguda
-
Llívia
-
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta diversos cops amb pèrdua de suport i esmalt, la policromia de la decoració està clivellada en algunes zones, certes amb pèrdues. Hi ha restes adherides d'una substància no determinada de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient, i taques d'esquitxos de color marró clar. A la part inferior dreta s'observen defectes de cocció.
Inscripció: "RAS. / Eburis." [Rasura eburis, raspadures de vori], cartel·la pintada a mà´.
El pot estava ple. Es conserva a part el contingut que es va trobar al seu interior quan es va inventariar la peça.
El vori o ivori és la part de la dentina coberta d’esmalt de les dents i els ullals dels animals. El terme ve del llatí (“ebur”, elefant). De fet, el vori més apreciat és el d'elefant, els ullals del qual poden arribar a pesar 70 quilos. Antigament era considerat un dels medicaments simples del món animal. L’ullal d’elefant es feia servir en raspadures (Rasura eburis) o polvoritzat. En algunes fonts antigues s’advertia que calia adquirir-lo de proveïdors fiables, escollint les raspadures més blanques i pesants, doncs sovint es falsificava amb ossos de vaca i altres animals. Així mateix, els antics advertien que la veritable banya d’unicorn, considerada el millor contraverí que existia, sovint es falsificava amb vori d’elefant. Això que creien banyes d’unicorn no eren més que dents incisives de mascles de narval, gran cetaci de l'oceà Àrtic. Avui sabem que les totes les parts òssies tenen una composició molt similar, i per tant no té gaire sentit atribuir-los propietats diferents segons l’animal del qual provenen.
Dioscòrides considerava el vori astringent, i segons els àrabs era un remei cefàlic i un excel·lent cordial. En pólvores o en decocció, es feia servir en les icterícies, cucs intestinals, mals de ventre, epilèpsia, febres o malenconia (depressió endògena). Formava part de les pólvores compostes de peònia, les pólvores antitísiques i l’electuari de maragdes, i també entrava en decoccions antivenèries i diaforètiques.
El carbó animal o negre de vori és el vori carbonitzat (Spodium), i s’obtenia exposant el vori al foc en vasos tancats. Bàsicament té la propietat d’absorbir els gasos, per la qual cosa és desinfectant i antipútrid. Es feia servir en el tractament d’hemorràgies, gonorrea, úlceres, llagues gangrenoses, halitosi, i com a dentífric. Interiorment, en píndoles i pastilles, s’usava com a laxant i vermífug antiherpètic. També es feia servir per decolorar xarops i licors. En algunes fonts s’indica que, per la seva capacitat d’absorbència, es podia fer servir com a antídot, finament polvoritzat, en els enverinaments.
De vori, i també d’os o dents d’altres animals, tornejats en forma de denes, es feien els anomenats collarets anodins, que antigament es considerava que evitaven les convulsions i facilitaven la dentició dels infants.
- Conjunts de recursos
- Farmacia
