Albarel amb arsènic blanc

Recursos

Títol
Albarel amb arsènic blanc
Identificador
00112
Data
Finals segle XVI - segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
Format
Dimensions: 10,7 cm (diàmetre màxim de la boca); 13,1 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 30,2 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta diversos cops amb pèrdua de suport i esmalt, la policromia de la decoració està clivellada en algunes zones, amb pèrdues a la part superior. S'observen restes adherides d'una substància de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient. Conserva, a la part posterior, una etiqueta de paper manuscrita enganxada en diagonal, anterior a la decoració.

Inscripció: "ARCe. / ALBVM." [Arcenicum album, arsènic blanc], cartel·la pintada a mà.
Inscripció etiqueta: "[Vir]iusg[...]. Arceni[...]", manuscrita, enganxada a la part posterior del recipient.

El terme arsènic ve del grec (“arsenikon”, potent). L’arsènic blanc, àcid arseniós o òxid d’arsènic blanc (Arsenicum o Arcenicum album) cristal·litza en tetraedres i es presenta en masses compactes, pesants, opaques, blanques, friables i brillants. S’obtenia triturant sulfur d’arsènic (orpiment) i òxid de mercuri, i després sublimant-los.
És el verí per excel·lència, molt irritant, caterètic i corrosiu. L’article “Arsenicismo” (A. Felipe Sánchez i M. del Carmen Rodríguez, 2000) ofereix una bona perspectiva històrica de l’estès i alhora controvertit ús de l’arsènic al llarg dels segles. Segons aquesta font, les propietats d’alguns compostos arsenicals ja eren conegudes des de l’època d’Hipòcrates, i fou ell mateix qui va recomanar l’ús d’una pasta de sulfur d’arsènic per al tractament de les úlceres. A l’edat mitjana el seu ús estava àmpliament difós, i fou en aquest moment quan es va començar a descriure la seva toxicitat. Durant l’epidèmia de pesta bubònica dels segles XVII i XVIII a Europa central, els compostos d’arsènic foren d’ús popular generalitzat. L’any 1852 es va introduir a la farmacopea anglesa, amb la famosa solució de Fowler, on es va mantenir fins ben entrat el segle XX.
L’arsènic inorgànic es considerava reconstituent i tònic, i s’havia usat en l’asma, corea de Sydenham, reumatisme, sífilis, tuberculosi, leucèmies i anèmies, entre altres afeccions. En dermatologia s’indicava el licor de Fowler, interiorment, en psoriasi, liquen pla, èczemes, prurigen, urticària, eritemes, herpes, etc., i la pasta càustica de Cosme en carcinomes epitelials superficials. El licor de Donovan-Ferrari era antiescrofulós. Segons un article d’Alberto Requena, doctor de la Academia de Ciencias de la Región de Murcia, l’òxid d’arsènic es va fer servir l’any 1116 a la Xina per combatre la malària, i els derivats orgànics de l’arsènic es van usar per combatre la sífilis a principis del segle XX, tot i que posteriorment foren substituïts per altres medicaments menys tòxics i més efectius. Concretament l’òxid d’arsènic entrava en la preparació de pólvores, píndoles, liniments, pomades o cataplasmes (pólvores febrífugues, píndoles asiàtiques, pomada escaròtica, cataplasma anticancerosa, etc.), entre altres. Al “Diario general de las ciencias médicas” (1830) es recorden les dosis concretes d’arsènic de diverses formulacions de les farmacopees europees, la qual cosa indica la precaució que s’havia de tenir a l’hora de calcular les dosis que s’incloïen a les preparacions, per evitar intoxicacions: “Es bien claro que la menor variación en la cantidad de ácido arsénico o arsenioso que contenga el medicamento compuesto puede producir los más funestos resultados y hasta el envenenamiento. Para convencer de esta verdad y por lo mismo de la necesidad de proceder con toda precaución en esta administración, insertamos el estado de las principales fórmulas con que han sido prescritos en Europa para el uso interno tanto el ácido arsenioso como los varios arsenitos y arseniatos”. Fins i tot aplicat exteriorment, podia ser absorbit, atacant el sistema nerviós, el canal digestiu, etc. Barrejat amb llard o altres substàncies, es feia servir molt sovint per enverinar els ratolins. Actualment l’arsènic encara es fa servir en l’homeopatia i la medicina xinesa, a molt petites dosis. Forma part de bona part d’insecticides i herbicides, de manera que contamina gran part de fruites i verdures. És un tòxic freqüent a l’entorn, provinent de la indústria, i es concentra en moltes espècies de peixos i mariscs, amb els consegüents riscos per a la salut.
Conjunts de recursos
Farmacia