Albarel amb corall blanc

Recursos

Títol
Albarel amb corall blanc
Identificador
00110
Data
Finals segle XVI - segle XVIII
Autor
Desconegut
Matèria
Argila modelada a torn, vidrada i pintada a l'oli
Format
Dimensions: 11,7 cm (diàmetre màxim de la boca); 13,6 cm (diàmetre màxim de l'espatlla); 32,3 cm (alçada)
Procedència
Desconeguda
Font
Llívia
Descripció
Pot de farmàcia tipus albarel. Es tracta d'un recipient de cos cilíndric, amb un lleu estrangulament central, espatlla i fons diferenciats per arestes, boca ampla, amb llavi, i repeu. És de ceràmica vidrada en blau cobalt per l'exterior i en blanc trencat per l'interior.
Tot i que aquest era el seu aspecte original, llis, cap a la segona meitat del segle XVIII es va decorar en fred amb pintura a l'oli ocre i vermella, seguint l'estètica dels anomenats "pots de Banyoles", que estaven de moda en aquell moment. Se li va afegir l'oval central, amb un llaç a la part superior i flanquejat per elements vegetals, estil Lluis XVI, i, a l'interior, el nom en llatí, abreujat, del producte que estava destinat a contenir.
No es coneix del cert l'origen i datació d'aquest pots. Podrien provenir de l'antic establiment de Jaume Bosan (l'anterior farmàcia documentada a la Vila). De fet, es coneixen col·leccions de pots blau cobalt monocroms datats al segle XVI. També podria ser que Jaume Sala, quan es va establir a Llívia, els hagués portat de Puigcerdà, o que hagués comprat el material d'una altra farmàcia on hi havia aquestes peces. La decoració amb pintura a l'oli s'atribueix a Josep Esteva (1759-1823), qui al posar-se al capdavant de la farmàcia va portar a terme certa modernització de l'establiment, el que incloïa adequar-lo a la moda del moment. Part d'aquesta decoració actualment s'ha perdut.
Pel que fa a l'estat de conservació, la peça presenta una pèrdua de suport important a la boca, i algunes pèrdues d'esmalt, la policromia de la decoració està clivellada en algunes zones, amb pèrdues molt puntuals. S'observen restes adherides d'una substància indeterminada de color marró grogós per tota la superfície exterior del recipient.

Inscripció: "CoraL. / ALB" [Corallium album, corall blanc], cartel·la pintada a mà.

L'animal conegut com a corall no és més que un petit pòlip d’uns mil·límetres de diàmetre, que té la capacitat de fixar sobre els seus teixits el calci dissolt en el mar, formant així la seva característica estructura rígida. Es tracta d’una estructura calcària blanca, que pren diversos colors en funció de les microalgues que viuen en simbiosi amb els pòlips. Els coralls blancs, com la Lophelia pertusa o la Madrepora oculata, són d’aigües fredes i s'estenen per les parts més profundes i fosques dels oceans. Estan àmpliament distribuïts pel món, amb grans agregacions a l'Atlàntic Nord i a l'Atlàntic sud, però també en aigües tropicals com les de Florida. La medicina medieval, hereva de l’antiga medicina grega i àrab, atribuïa al corall, i també a les pedres precioses, perles, vori i altres mercaderies molt costoses, un gran nombre de virtuts. Es feien xarops de perles, maragdes, robins, etc. Baldomero de Maya, al seu estudi “Ensalmadores - sanadores en Cehegín” (2013) parla d’algunes d’aquestes antigues creences: “Los lapidarios medievales, depositarios de las viejas tradiciones del antiguo Egipto o de las civilizaciones asirio-babilónica, exaltaban todas las virtudes de las gemas o piedras preciosas. A menudo, se basaban en un proceso de analogía. Así, por ejemplo, se creía que (...) las piedras rojas, como el coral, para fortificar la sangre en las anemias y para combatir las hemorragias; las piedras blancas o lechosas, como el coral blanco, para aumentar la producción de la leche en las nodrizas (...)”.
El corall, format essencialment per carbonat càlcic, es dipositava en aigua, i després d’un procés de lixiviació, es porfiritzava. En algunes fonts s’indica el corall blanc en inflamacions de les mucoses i la pell, o es diu que “extirpa las cicatrices de los ojos y socorre a los que no pueden orinar”. Se’n feien pólvores dentífriques, i entrava en la confecció napolitana de zircons o en les pólvores de la comtessa de Kent (pólvores betzoàriques absorbents). I del corall se’n feien sobretot magisteris, és a dir, precipitats de calç en aquest cas. D’aquests magisteris en parla el “Diccionario elemental de farmacia, botánica y materia médica” (1803): “Se da impropiamente este nombre al coral, a los ojos de cangrejos, a la madre de perlas, (…) a las conchas y a otras substancias de base caliza disueltas en el ácido acetoso, y precipitadas después por la potasa o por la sosa. (…) no es más que un poco de cal aireada, más o menos mezclada con el gluten que contienen estas substancias animales, que se podrá muy bien quitar, y substituir para el uso médico con el agua de cal pura y la magnesia pura”.
Amb l’evolució dels coneixements científics es va determinar que la seva única propietat indiscutible era la d’antiàcid, per la seva capacitat d’absorbència, la qual cosa el reconeixia útil, a nivell intern, en casos com per exemple les gastràlgies. El corall va deixar d’usar-se amb finalitats medicinals a finals del segle XVIII, havent estat substituït per altres substàncies més adequades i menys costoses.
Conjunts de recursos
Farmacia